Darrerament, quan salta el debat sobre la immigració, es dispara automàticament l’artilleria que acusa determinades posicions de correcció política o bonisme. Un recurs fàcil que permet escapolir el debat de fons. Però quina alternativa real es planteja a la garantia universal dels drets fonamentals? És cert que el fenomen de la immigració planteja tot un seguit de qüestions complexes que requereixen debat i polítiques actives, com també ho és que cal evitar defugir els debats en nom de la correcció política. L’arribada en pocs anys de tanta població nouvinguda representa una pressió afegida sobre els serveis públics i el mercat de treball, i genera competència pels recursos que adoben el terreny per la xenofòbia. D’acord. Però pensar – se que restringint l’accés als serveis essencials se solucionarà el problema és ingenu i temerari. Alimentar encara més l’exclusió social i la privació de recursos que viu una part creixent de la societat no portarà més que tensió afegida a una situació social ja complexa. L’empadronament és una garantia mínima contra la invisibilitat absoluta de la immigració irregular, una realitat tossuda que cal encarar. Si es vol treure pressió als serveis públics cal actuar sobretot sobre l’oferta: dotant – los dels recursos per fer front a les noves necessitats, en lloc d’excloure una part de la població i contribuir a crear guetos de misèria. Els ajuntaments necessiten dotacions proporcionals a la realitat demogràfica real i el govern espanyol faria bé de garantir – los en lloc de donar lliçons. L’altre error és pensar – se que cedint a les seues pretensions es pot aturar l’ascens de les formacions xenòfobes. A mesura que es vaja permetent que prenguen la iniciativa, aquests grups no faran més que engreixar – se.