Per a alguns analistes, la més que previsible arribada de la formació de Josep Anglada al Parlament de Catalunya respon a la normalitat política europea: aquest tipus de partits – argumenten – ja no són precisament cap raresa, ans al contrari. A mi, en canvi, em preocupa que un exmilitant de Fuerza Nueva, el partit nacionalista espanyol més tronat de la Transició, entri al Parlament acompanyat d’altres individus del mateix estil i trajectòria. Tot això obre una dinàmica perversa que acabarà afectant la vida política catalana en general, no només la que es fa en seu parlamentària. Significa, per exemple, que aquest individu provinent de l’extrema dreta de Blas Piñar, anticatalana, racista i xenòfoba, serà omnipresent a TV3 gràcies al papanatisme de la “representativitat”, que fa que als debats polítics o als talk shows tinguin la mateixa veu – una i prou – tant els partits que han obtingut 900.000 vots com els que en tenen 90.000. Les idees de Plataforma per Catalunya, en definitiva, no entraran només al Parlament, sinó al menjador de cada casa, amb tot el que això implica a llarg termini.

PXC NO ÉS EL RESULTAT DE CAP casualitat. És un símptoma. En relació a l’enorme allau migratòria dels darrers cinc o sis anys, provinent majoritàriament de l’Amèrica Llatina, alguns països eslaus, el Magrib i certes zones molt concretes d’Àsia, hi ha coses que no s’han fet bé. Més ben dit: hi ha coses que s’han fet molt malament. Si Anglada entra al Parlament serà bàsicament per culpa d’això. No és cap novetat; va passar exactament el mateix a la França de la dècada dels 80 amb Le Pen, a l’Àustria dels 90 amb Jörg Haider o a l’Holanda dels 2000 amb diversos personatges que han seguit l’estela de Pym Fortuyn. I és que aquesta història és tan vella! El cas de França és prototípic. Al començament del mandat de Mitterrand no es podia parlar del malestar que s’estava covant a ciutats com Marsella o Toló. Era un tema tabú, llavors. En una República guiada per un líder que es percibia a si mateix com un personatge providencial per a la història de França, aquelles coses no podien passar. I com que no podien passar, se’n negava l’existència tot mirant cap a un altre lloc.

L’ORIGEN DE LE PEN és aquella negació de la realitat que va protagonitzar l’esquerra francesa a la dècada dels anys 80. A moltes ciutats del sud, al Partit Comunista Francès només s’hi van quedar els intel·lectuals, que l’únic que coneixien de la immigració era la cara de la seva dona de fer feines. Molts obrers d’origen francès, la classe baixa autòctona, va passar llavors a votar en massa el Front Nacional. Es van sentir traïts per una esquerra exquisida que ja no tenia res a veure amb els seus interessos i que ignorava – o fins i tot menyspreava – les seves preocupacions quotidianes. Amb l’ecosocialisme es va acabar de reblar el clau: més que desemparada, aquella classe social es va sentir directament insultada. Mentrestant Le Pen anava guanyant terreny… fins a arribar a la segona volta en les eleccions presidencials.

AQUÍ S’HAN COMÈS ERRADES molt semblants, i d’això se n’aprofitarà justament PxC. En subratllaria almenys tres que, com si fos un negatiu, coincideixen amb el fals “retrat robot” generat per la sordina de la correcció política. La primera fa referència a la naturalesa de la immigració dels darrers anys. És fals que sigui gent que fuig “de la gana” o “de la guerra”: a l’Equador, a Romania o a Gàmbia no hi ha gana ni guerra. El que hi ha és una manca d’expectatives vitals que fan que la possibilitat d’emigrar no sigui entesa com una fugida, sinó com un inversió de futur. Segona: és fals que la immigració sigui un problema genèric que afecta de la mateixa manera tot el territori. A diferència del que passava als 60 i als 70 del segle XX, la nova immigració no s’ha instal·lat majoritàriament a les grans ciutats, sinó a llocs com Osona o el Segrià, les necessitats específiques dels quals no té res a veure amb l’Eixample de Barcelona, posem per cas. Tercera: és ridícul continuar afirmant que l’arribada sobtada, en poquíssims anys, d’un milió i mig de persones no ha afectat gens la qualitat del sistema de salut pública, la de la xarxa educativa o els usos lingüístics de la població.

LA INSISTÈNCIA A FER POLÍTICA A PARTIR d’aquell fals “retrat robot” envernissat amb les coloraines de la correcció política farà que, tard o d’hora, un individu com Anglada arribi al Parlament. Exactament igual que com va passar a la França dels anys vuitanta amb Le Pen, la nostra exquisida i autista esquerra multiculti preferirà mil vegades negar la realitat abans que renunciar als seus atrotinats dogmes ideològics (i això, convé no oblidar – ho, tindrà conseqüències). PxC és el símptoma més evident d’una enorme errada que no té res a veure amb la gestió sinó, precisament, amb el caràcter obsolescent i desfasat de determinades idees.

ELS PROBLEMES DERIVATS de la immigració dels darrers anys poden gestionar – se sense necessitat de tractar les persones com si només fossin mà d’obra barata, ni deportar – les com delinqüents per una qüestió administrativa, ni tenir – les permanentment sota sospita, tal com pretenen la majoria de partits xenòfobs d’Europa, PxC inclosa. En tot cas, l’agra demagògia d’aquesta dreta cavernícola és alimentada ara mateix per la irresponsabilitat d’una esquerra cool que fa molts anys que es dedica a negar el que té davant dels ulls. Són els veritables aliats d’Anglada.