S’alcen veus que postulen reformes del sistema educatiu com a resposta a molts problemes i desafiaments socials, quan, en realitat, el que necessita és estabilitat per procedir a un munt de petits ajustaments sense perdre el nord. Sovint els grans canvis, talment experiments d’enginyeria social amb els consegüents efectes col·laterals no previstos, anul·len la capacitat d’aggiornamento dels professionals implicats, en introduir elements de ruptura en la cultura i els hàbits de treball interioritzats al llarg del temps. Les persones generem resistències al canvi, tendim a conservar allò que considerem bo i útil. Els escenaris massa oberts provoquen desconcert i inseguretat. Això ho ha de tenir en compte el legislador. Tanmateix, en determinats moments és legítim sacsejar la rutina i remoure les aigües, desconstruir per tornar a construir, sent conscients, però, de l’impacte generat i de tot el que se’n deriva. La bondat intrínseca d’un projecte, la seva racionalitat, no garanteix automàticament una millora de la realitat objecte de transformació.

RECÓRRER A L’EDUCACIÓ tot recordant la importància que té per al desenvolupament i el progrés en l’era de la globalització, a l’hora de treure conclusions de l’actual crisi econòmica, és un argument que s’ha d’omplir de contingut si no volem caure en el terreny dels tòpics. Ens estem referint a la conveniència de dedicar – hi més recursos, precisament quan aquests són escassos? Parlem d’educar en valors, i de recuperar – ne alguns d’aliens al que és políticament correcte, com el sentit del deure o la contenció emocional, en ple apogeu d’Operación Triunfo i de Gran Hermano entre el jovent? Igualment, assumir que l’escola és una aposta de país, i que ha d’estar per damunt de les conjuntures electorals i dels interessos partidistes, no suposa despolititzar l’educació. Ans al contrari, l’hem de situar al bell mig d’una reflexió compartida entre els partits i la societat civil més sensibilitzada, no exempta de tensions, sobre les prioritats i els recursos que se li adjudiquen.

EL QUE RESULTA IMPRESCINDIBLE és alliberar – la d’apriorismes que no deixen veure la realitat amb claredat. A més, si l’educació és una aposta de país, cal travar complicitats entre tots els sectors involucrats, per afavorir una millora del procés d’ensenyament – aprenentatge. Mestres i professors s’han de sentir recolzats i plens d’autoritat per educar els infants i els joves de Catalunya. Han de comptar amb el respecte de les famílies i la seva implicació a casa en l’educació de les noves generacions. Els pares i les mares som els responsables en última instància dels nostres fills i filles, i hem d’exercir a fons aquesta obligació allà on ens pertoca, en bé d’ells mateixos i de la convivència comuna.

LA COHESIÓ D’UN PAÍS RECLAMA qualitat al sistema educatiu, entesa com la capacitat de desenvolupar al màxim el potencial de tots els alumnes i educadors. Cal el concurs de molta intel·ligència i enginy per fer viable l’actual societat del benestar, en un context europeu d’envelliment de la població i de forta immigració. Com en la Finlàndia descrita per Himanen i Castells, la creació de riquesa en un entorn tecnològic avançat pot anar acompanyada d’una intensificació dels lligams entre les persones i d’un reforçament de les prestacions socials. L’únic requisit indispensable per aconseguir – ho rau a saber aprofitar el capital intel·lectual i humà de la ciutadania.

EN UNA SOCIETAT COMPLEXA I DINÀMICA com la catalana, de llarga tradició associativa i genèticament emprenedora, la diversitat d’iniciatives farà més pel progrés i per la igualtat d’oportunitats que l’homogeneïtat i l’afany reglamentista. Es tracta d’afavorir que aflori el talent, individual i institucional, des d’una concurrència de projectes i d’experiències educatives singulars, que interactuen i s’enriqueixen mútuament en un marc democràtic. I diguem les coses pel seu nom: ni el mercat resol tots els problemes per si mateix ni la titularitat pública té l’exclusiva del servei al bé comú. Més aviat s’imposa compartir les bones pràctiques entre el sector públic i el privat. No podem malbaratar energies en falses antinòmies o en debats de curta volada. El projecte polític de convertir l’educació en una prioritat nacional reclama tots els nostres millors esforços.