CATEGORIES · A Catalunya actuen grups organitzats però no grans organitzacions transnacionals VÍCTIMES · Només quatre dels 62 homicidis del 2008 es van atribuir al crim organitzat o al narcotràfic

Tal com semblen suggerir les contínues detencions de membres d’algunes de les organitzacions criminals més importants i assenyalen els mitjans europeus, Catalunya sembla haver – se convertit en el paradís del crim organitzat internacional.

No obstant, la dimensió d’aquest fenomen al nostre país, una de les principals vies d’entrada i sortida del narcotràfic i seu en aquests últims anys de les principals operacions contra la criminalitat organitzada transnacional, segueix sent un misteri de límits imprecisos. En part pel laconisme dels cossos policials, sempre poc inclinats a tractar públicament el tema, i en part perquè, fora de focus, polítics, jutges i experts mantenen també un rigorós silenci que alimenta la validesa de qualsevol tipus d’especulació.

Les categories del crim organitzat

Segons l’Europol, l’organisme de seguretat de la Unió Europea encarregat de gestionar la informació confidencial en l’àmbit de la delinqüència organitzada, la criminalitat es divideix en tres nivells: grups organitzats, que serien, per exemple, els petits grups dedicats a la delinqüència ordinària, com ara els romanesos que es dediquen als robatoris i les estrebades al casc antic de Barcelona; la delinqüència estructurada, més professional i amb una organització i una infraestructura més importants, com és el cas de les xarxes de l’Est dedicades al tràfic d’éssers humans; i, per últim, en el vèrtex de la piràmide criminal, el crim organitzat transnacional, és a dir, les grans organitzacions, com ara les màfies italianes o russes, que es mouen en paradisos fiscals i compten amb sòlides relacions en el món de la política i també de les finances.

Catalunya és, bàsicament, un país de classe mitjana criminal, de grups organitzats, però no de grans organitzacions transnacionals. És a dir, hi ha poca delinqüència ordinària, força més de l’especialitzada i menys d’organitzada. L’aristocràcia criminal, cas dels oligarques russos, ha preferit, abans que instal·lar – se en territori català, altres capitals més influents en el sistema econòmic internacional, com ara Londres i Dubai.

Grups criminals a Catalunya

El perfil dels grups criminals més habituals a Catalunya és el d’una banda reduïda, amb gran mobilitat nacional i internacional, així com amb una freqüent rotació dels seus membres, implicada en activitats especialitzades i a vegades estacionals, amb forts lligams familiars i de nacionalitat, que actuen sota identitats falses, sense el propòsit d’implantació definitiva – Catalunya o Espanya són vistes com a ocasionals mercats delictius – i que majoritàriament solen invertir els beneficis en els països d’origen. Colombians, argentins, xilens, brasilers i paraguaians són les nacionalitats més comunes dels grups llatinoamericans, mentre que albanesos, romanesos, albanokosovars, serbis i búlgars agrupen les principals bandes provinents de l’Est europeu. Traficants marroquins i pakistanesos, gàngsters francesos, atracadors italians i, per descomptat, delinqüents espanyols formen part també de l’extensa llista de nacionalitats, en què no falten ni els finlandesos. Una colònia criminal que figura darrere dels 150 atracaments a entitats bancàries que tenen lloc anualment a Catalunya, amb tendència al creixement.

Per damunt d’aquest tipus de grups, i dintre del que podríem denominar la primera divisió de la criminalitat, hi ha les màfies d’origen rus, georgià i ucraïnès, que van arribar a Catalunya atretes en bona part pel garantisme de les lleis espanyoles. Pel que fa a les màfies italianes, bàsicament la Camorra i la ‘Ndrangheta – la implantació de la Cosa Nostra avui dia és una incògnita – , es desconeix l’abast de les seves activitats.

Conflictivitat I estadístiques

A Catalunya, ara per ara, la presència del crim organitzat no es tradueix en un elevat nivell de conflictivitat: els delictes de sang són escassos, probablement per aquella màxima criminal que estableix que si l’enfrontament armat no resulta imprescindible per a la resolució dels problemes, el negoci resulta més rendible sense alarma social i, consegüentment, sense atenció ni repressió policials. L’any 2008, dels 62 homicidis comesos a Catalunya, només quatre van ser atribuïts al narcotràfic i al crim organitzat, molt per sota de les xifres atribuïdes a les baralles (17) i a la violència de gènere (18). Probablement, a aquesta xifra caldria afegir – hi alguns homicidis no resolts, lligats normalment a ajustaments de comptes entre grups.

Les estadístiques del crim organitzat no són fiables, entre altres raons, perquè la fórmula que es fa servir per comptabilitzar el nombre d’organitzacions actives tant a Catalunya com a l’Estat, i que ha estat triada per tots els cossos policials per alimentar les estadístiques de l’Europol a través del ministeri de l’Interior, no registra la xifra de grups, sinó la de delictes que els poden ser imputats. D’aquesta manera, un delicte comès a Barcelona i un altre a Vigo o a Madrid, imputables tots al mateix grup delictiu, passen als registres com si es tractés de dues o tres organitzacions diferents, cosa que multiplica el nombre real de grups criminals i, en conseqüència, la percepció pública d’un fenomen molt més extens del que és en realitat.

Alguns experts de la policia catalana, com ara Josep Lluís Trapero, intendent en cap de la divisió d’investigació criminal dels Mossos d’Esquadra, creuen que el nombre de grups o bandes registrats com a crim organitzat en les estadístiques de l’Europol – que fa un informe anual que s’alimenta de les informacions provinents dels principals cossos policials de cada país – és, a la pràctica, i a partir de la definició estricta de crim organitzat, notablement inferior. Les xifres publicades a la premsa, que assenyalaven 500 grups de crim organitzat actius a Espanya i 83 a Catalunya, així com les de l’últim informe de l’Europol, que fa referència a 120 grups, Trapero les veu poc realistes.

La creixent implantació d’exponents del crim organitzat internacional a Espanya, i en particular a Catalunya, s’explica per múltiples raons. En els últims 30 anys Espanya ha estat i continua sent un punt neuràlgic en el tràfic de drogues i avui, segons confessen les mateixes autoritats policials, un territori clau en la gestió del mercat de la droga que, procedent d’Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica, es distribueix a tot Europa. Un negoci multimilionari que ha suposat la instal·lació de bases operatives dels grans grups criminals, encarregades d’organitzar les arribades, l’emmagatzematge i la distribució internacional de la droga i els seus consegüents acords amb la resta d’organitzacions.

Estrangers camuflats

Per altra banda, el boom immobiliari dels últims vint anys; la presència de milers de turistes europeus, que converteix en fet comú la residència d’estrangers a la costa mediterrània i els facilita passar més desapercebuts davant la policia; el clima; la llengua; la forma de vida i la lleugeresa del règim penitenciari – segons alguns detinguts estrangers, les presons espanyoles són “centres de vacances” en comparació amb les italianes o les de l’Est – són altres raons perquè Catalunya s’estigui consolidant com a destí preferent de la delinqüència organitzada internacional.

La proximitat de paradisos fiscals com Andorra i Gibraltar, on existeixen més de 80.000 societats amb tan sols 55.000 habitants censats, i del Marroc, primer productor mundial d’haixix; els vincles amb Llatinoamèrica; el sistema bancari espanyol, molt permissiu en el passat, i la corrupció, especialment a la Costa del Sol, molt vinculada al boom del sector immobiliari, han fet d’Espanya una plaça perfecta per al blanqueig de diners i per a les inversions de l’economia criminal.

Des d’aquesta perspectiva, Catalunya ha representat durant molts anys un excel·lent mercat per a les seves activitats, a més a més d’un immillorable refugi per als caps en dificultats als seus respectius països, bé per problemes amb les autoritats o bé amb altres clans del món criminal.

“La gran transformació de la criminalitat organitzada a Catalunya va tenir lloc, en sintonia amb la resta d’Europa, a principis dels 90”, assenyala el comissari José Cantarero, del Cos Nacional de Policia i cap de la brigada provincial de Policia Judicial de Barcelona. “El desmembrament de la Unió Soviètica, amb la desaparició de l’Estat i l’apropiació de les principals empreses i matèries primeres del país per part d’organitzacions criminals; el conflicte dels Balcans i l’aparició d’Estats emergents a l’Eurpoa central van suposar la diàspora de grups organitzats cap a tot el continent. Gent molt preparada, amb coneixements adquirits en molts casos en els serveis secrets i a l’exèrcit, i amb suports en el poder”. Coneixements i activitats delictives que més tard van traslladar a la resta de països de la Unió Europea. “Tot aquest procés va suposar un increment molt important de la presència criminal a Espanya i en particular a Catalunya”, explica Cantarero. “A partir d’aquest moment el fenomen criminal va evolucionar, amb noves modalitats i en diferents àmbits: robatoris amb intimidació, assalts a polígons industrials i assalts a habitatges, comesos fonamentalment per albanesos i romanesos, alguns amb violència i d’altres sense”.

Tràfic de drogues i crim organitzat

Espanya és, sens dubte, el principal basar de drogues de la Unió Europea. La gran porta d’entrada on arriben diàriament per mar, terra i aire ingents quantitats de tota mena d’estupefaents amb destinació al consum intern i al continent. Espanya és un país clau dins la logística del tràfic de drogues i al mateix temps un dels principals mercats consumidors, factors que, juntament amb altres elements de caràcter geogràfic i estratègic, converteixen la Península en un dels centres de referència d’aquesta activitat, ja que, a més, compta amb molts quilòmetres de costa i molts ports esportius, difícils de controlar. I en aquest escenari Catalunya hi té un paper important.

“El tràfic de drogues té una incidència decisiva en el tema del crim organitzat implantat a Catalunya”, assegura Josep Monteys, sotscap de la divisió d’investigació criminal dels Mossos d’Esquadra. “Implica molt o poc tots els grups criminals, forma part de les seves activitats – al marge de les seves especificitats i nacionalitats – i es relaciona amb la resta de pràctiques delictives, cas de la prostitució o el blanqueig de diners. Cadascú a la seva manera, llatinoamericans, espanyols i italians, magribins i europeus de l’Est, intervenen en el tràfic il·legal d’estupefaents i n’obtenen importants beneficis”.

L’haixix i la cocaïna, drogues estrella

A Espanya les dues drogues estrella són l’haixix i la cocaïna. És l’Estat de més consum d’haixix de la UE i s’hi confisca el 50% de les partides mundials d’haixix i la meitat de la cocaïna que es confisca a la Unió Europea. L’haixix – el 70% de la producció mundial surt del Marroc – ve per carretera i per mar. Les grans partides travessen l’estret de Gibraltar amb llanxes pneumàtiques que tenen capacitat de desplaçar – se per tota la costa mediterrània i fins i tot arribar a França, les desembarquen, les pugen per carretera, les emmagatzemen i després les venen a tot Europa.

Abans el transport per terra el dominaven els espanyols, però l’augment de la immigració magribina, que s’ha assentat al territori i el coneix més, ha fet que ara els magribins controlin també el transport d’haixix. Monopolitzen la producció, controlen el transport, el desembarcament, l’emmagatzematge i la distribució. Tota la cadena.

A mesura que el SIVE, el Sistema Integrat de Vigilància Exterior de la Guàrdia Civil, s’ha anat estenent pel sud de la costa mediterrània, les entrades d’haixix procedents del Marroc s’han desplaçat cap a Catalunya, una tendència que va començar fa cinc anys. Amb les embarcacions semirígides poden desembarcar a qualsevol platja. Així ho reconeix la policia catalana: “Hem interceptat desembarcaments des de Sant Pere Pescador fins al delta de l’Ebre”. Un altre factor que també ha influït en aquest desplaçament dels desembarcaments és que som més a prop de la frontera i normalment els receptors europeus vénen a buscar aquí la droga. La compren a preu d’aquí i la venen allà més cara.

Les embarcacions utilitzades per transportar haixix des del Marroc poden tenir de 700 a 1.500 cavalls de potència, entre 10 i 17 metres d’eslora i anar a 60 nusos. Valen almenys 250.000 euros i van del Marroc a Tarragona en un dia. Els viatges, en què porten de 2.500 a 3.000 quilos d’haixix, es fan a l’hivern i de nit. Són embarcacions descobertes, porten tres o quatre tripulants que passen fred i es mullen tot el viatge. Gasten entre 1.000 i 1.500 litres de carburant per viatge i necessiten proveir – se de combustible aquí per tornar a marxar, una circumstància que afavoreix el control policial. Els desembarcaments són operatius importants i estan molt planificats. Com va reconèixer a la policia un antic pilot d’embarcacions, “és diner ràpid, però no fàcil”.

Petits i grans importadors

La ruta d’entrada de la cocaïna a Europa són els contenidors a través del port i la via aèria, en què s’utilitzen mules amb petites quantitats. El control marítim és difícil: com en altres països occidentals, aquí s’inspeccionen el 2% o el 3% dels contenidors que arriben als ports, ja que és materialment i físicament impossible inspeccionar – los tots. La cocaïna entra pels ports de Barcelona, València i Vigo i també per ports holandesos, com ara Rotterdam. Entre els petits importadors de cocaïna hi ha una mica de tot, però principalment són sud – americans amb contactes i sobretot espanyols. Importen entre deu i vint quilos de droga, utilitzen mulers que viatgen en avió i cobren 3.000 o 4.000 euros o fins i tot pasta de coca. Un altre sistema d’entrada és l’anomenat ganxo perdut, que consisteix a localitzar contenidors d’empreses legals, petar els segells al port d’origen, omplir el contenidor amb 100 o 200 quilos de cocaïna i buidar – lo després gràcies a les complicitats que ja s’han pactat al port de destí.

Els colombians creen oficines que prenen la forma d’empreses fictícies d’importació, normalment de fruita, i quan els serveis de la duana les deixen de considerar empreses de risc, és a dir, ja no estan en vermell, comencen a importar contenidors amb cocaïna amagada. Alguns amb droga i d’altres sense.