Les botes Dr. Martens i els caps rapats del Front Nacional Britànic (FN) de finals dels 70 han deixat pas a la corbata de Nick Griffin, líder del Partit Nacional Britànic (BNP) des de fa deu anys. Griffin ha dut aquells marginals (1% del vots) a l’actual 8%. David Miliband, ministre d’Exteriors, considerava l’elecció de dos eurodiputats del BNP una “vergonya” i David Cameron, líder tory, es declarava “emmalaltit”.

El discurs antiimmigració, la proposta d’expatriació voluntària d’estrangers, la fórmula – també usada per Gordon Brown – de “llocs de treball britànics per a treballadors britànics” i la cantarella que els “indígenes de les illes són els discriminats” han calat entre un segment de la classe treballadora blanca, sobretot al nord d’Anglaterra. La resta de partits s’han fet creus de l’ascens del BNP, encara que en percentatge només ha estat de l’1,4%. De fet, l’enfonsament del laborisme ha provocat l’escletxa per on s’ha colat a Estrasburg el BNP.

En les dues circumscripcions on ha aconseguit representació ho ha fet després que el laborisme perdés més de 240.000 vots i gairebé 200.000 vots respectivament. El sistema proporcional aplicat en aquestes eleccions ha fet la resta, encara que en totes dues zones el BNP ha tret menys vots ara que el 2004, quan no va obtenir cap eurodiputat.