BALANÇ · La persecució de la immigració clandestina i el combat contra el terrorisme i el canvi climàtic han marcat la legislatura europea CÀSTIG · Espanya, condemnada per l’urbanisme massiu

La mà dura contra la immigració clandestina, els excessos en el combat contra el terrorisme, el lideratge de la lluita contra el canvi climàtic, el fre a la setmana laboral de 65 hores o la guerra contra els abusos de les aerolínies i de les telefòniques han centrat la sisena legislatura del Parlament Europeu. La contundència de Silvio Berlusconi amb els romanesos que “entren a Itàlia, roben i atraquen el que volen” i de Nicolas Sarkozy amb la racaille (púrria) de la banlieue de París ha contagiat els socis europeus més moderats. I l’Eurocambra s’ha deixat endur per aquest corrent conservador. Amb l’última ampliació de Schengen, la UE ja gairebé no té fronteres i qui no endureixi les seves polítiques d’immigració pot rebre l’allau dels clandestins que facin fora Itàlia o França. Amb l’argument d’evitar els efectes crida, els eurodiputats van donar llum verda a la dràstica llei europea d’expulsions – amb el vot favorable, fins i tot, dels socialistes espanyols i de la candidata del PSC, Maria Badia.

Aquesta “directiva de la vergonya”, que a partir de l’any que ve permetrà tancar els sensepapers fins a 18 mesos en centres de detenció i que se’ls prohibeixi tornar a trepitjar la UE en cinc anys, és la punta de llança de l’ofensiva europea contra els 8 milions de clandestins que viuen actualment a la Unió, l’1,6% dels seus 480 milions d’habitants. En aquesta xarxa europea de seguretat que la nova Eurocambra haurà de seguir teixint després del 7 de juny, hi ha mesures més amables, com la targeta blava, la versió europea de la green card nord – americana per atreure cervells.

Només el 0,9% dels extracomunitaris que treballen a la UE tenen estudis superiors, mentre que als EUA són el 3,5%, al Canadà el 7,3% o a Austràlia el 9,9%. Els immigrants que tinguin almenys tres anys d’estudis universitaris o cinc d’experiència professional demostrable i trobin un empresari europeu que els ofereixi un sou d’una vegada i mitja el salari mitjà podran optar a aquest permís especial de treball i residència. La població europea envelleix a marxes forçades: a partir del 2015 ja comptarà més morts que naixements, i el 2060, per cada europeu jubilat de més de 65 anys, ja només n’hi haurà dos en edat activa, la meitat que ara. Els 27 es comprometen a no concedir aquesta targeta blava a aquells professionals que siguin molt necessaris en els seus països en vies de desenvolupament, especialment als hospitals.

Difícilment una llei tan impopular com la directiva de retorn s’hauria aprovat en període preelectoral, com li ha passat a la també polèmica directiva setmana laboral de 65 hores. L’alè dels electors al clatell dels eurodiputats ha pogut més que les crides d’Aznar i altres gurus a flexibilitzar el mercat laboral contra la crisi: l’Eurocambra ha obligat els governs a enterrar definitivament l’intent d’allargar en 17 hores les històriques 48. Però això, molt lluny de ser cap èxit, significa que a la pràctica molts europeus podran seguir treballant no només 65 hores sinó fins a 78. I és que tot i que la jornada laboral està establerta, de forma general, en 48 hores setmanals, la legislació vigent preveu un munt d’excepcions que, en 15 dels 27 Estats, permeten als empresaris fer – ne treballar 30 més als empleats que ho acceptin.

Empresaris i guàrdies mèdiques

La nova Eurocambra haurà d’intentar pactar unes regles de joc comunes per a tots els empresaris europeus i tornar a discutir si els períodes inactius de les guàrdies mèdiques – per exemple, quan un metge dorm a l’hospital – han de comptar com a hores de feina, com exigeix el Tribunal de Luxemburg. Però al mateix temps que els eurodiputats alcen la bandera dels drets socials per enterrar la directiva de temps de treball, l’amaguen per frenar l’ampliació del permís de maternitat a un mínim de 20 setmanes. La dreta europea protegeix abans les foques que les mares: en l’últim ple, populars i liberals van aprovar prohibir la importació i comercialització de productes derivats de les foques i van rebutjar que la baixa per maternitat s’allargui de 14 a 20 setmanes amb el 85% del salari.

La guerra del Parlament Europeu contra el secretisme de la lluita antiterrorista i els abusos en els controls de seguretat dels aeroports ha posat contra les cordes la Comissió Europea. El Tribunal de Luxemburg li ha donat la raó i ha obligat Brussel·les a fer pública la llista d’objectes que, per perillosos, no està permès dur com a equipatge de mà a l’avió. No es pot demanar als viatgers que compleixin una norma si és secreta i, per tant, no saben que està prohibit volar amb patins de gel, bats de beisbol i tacs de billar, bastons de golf, hoquei, criquet, esquí, monopatins, grampons, dards, rems de caiac o canyes de pescar. Brussel·les s’ha compromès a suprimir la restricció de líquid que es pot dur a l’avió a les ampolles de fins a 100 mil·lilitres el 2010, quan els escàners dels aeroports ja diferenciaran un biberó d’un explosiu.

Caça als vols de la CIA

Però el mèrit no és només dels eurodiputats – ni del convergent Ignasi Guardans, que els ha liderat – , sinó de Gottdried Heinrich, un austríac que va denunciar a la justícia europea que el fessin fora d’un avió per dur la raqueta a sobre, i de David Raya, un malalt de fibrosi quística de l’Hospitalet de Llobregat fart de patir tota mena de traves quan intenta viatjar amb la seva maleta de medicaments.

L’Eurocambra ha destapat i condemnat que entre 2001 i 2005 uns 1.245 vols de la CIA amb detinguts suposadament terroristes van sobrevolar l’espai aeri europeu mentre els governs feien els ulls grossos. Els abusos urbanístics poden deixar Espanya sense fons comunitaris. Així és com el Parlament vol castigar el “desenvolupament insostenible” i “la corrupció endèmica” que ha permès la “destrucció massiva de les illes i les zones costaneres mediterrànies en l’última dècada”. Els eurodiputats han respost així a les més de 15.000 denúncies rebudes entre 2001 i 2005 i també han votat contra els transvasaments i a favor de reutilitzar aigües residuals i les dessalinitzadores.

La UE s’ha erigit en líder mundial en la lluita contra el canvi climàtic i l’Eurocambra ha aprovat l’ambiciós i vinculant compromís del 20 – 20 – 20: retallar en un 20% les emissions de CO2, reduir el consum energètic un 20% i fer servir un 20% d’energies renovables l’any 2020. I a més, els transports hauran d’utilitzar un 10% d’energia verda d’aquí a nou anys. Els Vint – i – set pressionen així Obama perquè se sumi a un acord internacional post – Kyoto ambiciós al desembre a Copenhaguen.

I si la nova Casa Blanca signa, es comprometen a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle fins al 30%. La UE, però, també ha aprofitat la crisi per aigualir el mercat de drets d’emissió. Els socis de l’oest temen que les empreses europees, ja prou tocades per la crisi, fugiran a altres països amb normatives mediambientals menys estrictes; així que, de moment, pràcticament no pagaran per contaminar. Només les elèctriques hauran de comprar els drets d’emissió el 2013. I les de l’est ni això: se’ls regalaran el 70% dels permisos fins al 2020.

Els socis més rics i veterans del club se solidaritzen d’aquesta manera amb els de l’ampliació: com Polònia, que encara depèn en el 95% del carbó i, si hagués de fer el mateix esforç que Espanya, la factura de la llum se li apujaria entre un 200% i un 300%. Els mateixos eurodiputats que lideren la lluita contra el canvi climàtic emeten cada any 20.000 tones de CO2 a l’atmosfera en la seva peregrinació mensual de Brussel·les a Estrasburg. Aquesta processó absurda de milers de camions, cotxes i avions, i la despesa de mantenir funcionant dues eurocambres, costa als contribuents europeus 200 milions d’euros anuals.

També en aquesta legislatura l’Eurocambra ha collat les aerolínies de baix cost prohibint anunciar bitllets d’avió a un euro i després cobrar molt més per les taxes aeroportuàries, els recàrrecs de carburant, l’assegurança de viatge o el suplement per facturar equipatge. Tampoc no val colar aquests serveis premarcant la casella a la pàgina web i donant per fet que el passatger el voldrà contractar. Els viatgers que consultin la web d’una companyia o que rebin publicitat hauran de saber, des del primer cop d’ull, quant els costarà un vol, amb tots els impostos, cànons, recàrrecs, extres i altres sorpreses incloses.