Poc abans de ser nomenat candidat del PSC a la Generalitat, el llavors ministre Jordi Sevilla deia que José Montilla no podia ser – ho, perquè era “massa aviat per a un xarnego”. Avui és president i una mostra que l’ascensor social català funciona en l’àmbit polític – i en d’altres – en persones – elles o els seus pares – no nascudes al país, com radiografia el llibre d’Andreu Farràs i Pere Cullel, que s’extracta

Montilla: “Vaig començar a dir paraules en català als anys 80”

- Quan vostè va arribar es va sentir en algun moment foraster? Es va sentir rebutjat?

- Mai em vaig sentir rebutjat ni foraster. Em vaig integrar amb molta facilitat. Per nosaltres la procedència o la llengua, si eres d’aquí o eres d’allà, no constituïen un problema. A la perifèria barcelonesa, a Cornellà, als 70, hi havia altres problemes, i d’aquesta qüestió no se’n parlava. Als partits que vivien en la clandestinitat hi havia confrontació d’idees i molta competència, però mai va sorgir aquest debat.

- Li han dit mai xarnego?

- Si alguna vegada s’han produït expressions aïllades sobre el meu origen han estat en els darrers anys, però com que he vist que estaven motivades per raons polítiques no m’han afectat gens ni mica.

- Quan va pronunciar les seves primeres paraules en català? – Als anys vuitanta. – Sense por? – Conec gent que a la seva feina escriu el català sense cap falta d’ortografia, que té el nivell C i que és incapaç de parlar – lo, no per rebuig, sinó per vergonya. – Una persona nascuda a Andalusia fa 54 anys va venir a viure a Catalunya als 16 anys i ha arribat a ser president de la Generalitat. – ¿D’aquí a 30 anys ens podem trobar amb un president de la Generalitat d’origen sud – americà o magrebí? – L’origen, el lloc de naixement, cada vegada serà menys rellevant, a Catalunya i a tot arreu. El naixement serà un factor casual i irrellevant i l’important serà l’opció que cadascú prengui i de l’arrelament que tingui.

Hinojosa, el convergent que va viure a Somorrostro

¿Quin és l’ascensor que cal agafar per passar de viure en una barraca al Somorrostro a ocupar un escó per un partit nacionalista al Congrés de Diputats i acabar presidint el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya? La resposta la té Rafael Hinojosa Lucena. (…) – El Somorrostro era el pitjor barri? – El pitjor. Vaja, casa Antúnez (Can Tunis), la Perona, els altres suburbis eren similars. Allò era molt cruel per part del sistema polític, perquè, als anys 50, les autoritats sabien que Barcelona no estava preparada per rebre aquest contingent tan enorme d’immigrants. I, com a mínim, no ho haurien d’haver fomentat. I si era inevitable l’allau, com suposo que també ara és inevitable que entrin immigrants d’allà on sigui, home, prestar un mínim d’atenció. Al Somorrostro hi havia 20.000 persones. Potser faig curt. Des de la Barceloneta fins al final, al camp de la Bota, 20.000 o 30.000 persones hi érem. I que no es preocupessin ni de fer una canalització, que havíem d’anar a defecar a la platja… No van fer absolutament res.

Ridao, de la immigració a la independència

El secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Ridao i Martín, va néixer a Rubí el 27 de juliol del 1967, fill d’un almerienc, Luis Ridao Torres, i d’una val·lisoletana, Hemenegilda Martín Curdo, que van formar part de la primera immigració, de les persones que van venir a Catalunya en els anys immediats a la postguerra, a la dècada dels quaranta (…) La condició de ser fill d’immigrant i independentista fa que les entrevistes al diputat Ridao dels mitjans de comunicació de Madrid incloguin una pregunta permanent: “Sempre em pregunten, invariablement, «com pot ser que vostè, sent fill dels seus pares, sigui un catalanista de pro». I els dic que, senzillament, mai m’ha condicionat, que sempre he fet abstracció d’aquest fet. I per tant jo he pres una opció política catalanista i independentista perquè vull la plenitud pel meu poble, Catalunya, més enllà de l’origen dels meus pares i dels meus avis” (…). Tinc molt clar que per incorporar l’orgull del país, no tant a la vella immigració com a la nova immigració, el que hem de fer és reconstruir en part la seva identitat. I la seva identitat passa per un catalanisme de destí, que no mira tant l’origen, la condició, sinó cap a on vol anar. I això és el que ens ha d’unir i és el que jo defenso.

Corbacho, l’últim mohicà

Encara que a casa dels Corbacho (A Valverde de Leganés, Badajoz) mai va faltar un plat a taula, quan Celestino tenia 13 anys va demanar permís al pare per marxar del poble i reunir – se amb dos germans seus que vivien a Barcelona. Amb un doble sentiment de pena i esperança, els pares van deixar que Celestino anés a Catalunya amb els germans grans. Era la primera vegada que sortiria del poble i la primera vegada que anirien en tren. Després de més de vint – i – quatre hores de viatge, acompanyat per un amic de catorze anys, asseguts als bancs de fusta de tercera classe, va arribar a Barcelona. A l’Estació de França l’esperaven els seus germans Bernardo i Carmelo. Ja era a la gran ciutat. (…) Els tres germans Corbacho i el company de viatge van compartir una habitació que tenien llogada en un pis del passeig Maragall, 419, cantonada carrer Dante. “Al davant hi havia un bar, El Cordobés. Vivíem quatre en una habitació. La llogava un matrimoni que també vivia al pis. Per 400 pessetes (2,40 euros) a la setmana teníem dret a dormir – hi i a un entrepà per esmorzar”.