La principal notícia des de la presa de possessió és que Barack Obama ja no és negre. Sí, de debò. Els Estats Units són així. El van votar perquè era negre i perquè la seva elecció seria la culminació de la llarga marxa iniciada, dos anys després que ell nasqués, per un “somni” de Martin Luther King. D’altres hi van votar en contra perquè és negre i als Estats Units, malgrat l’extraordinària revolució cultural que hi ha tingut lloc en mig segle, encara hi queda un pòsit de segregacionisme i racisme. Avui la batalla està guanyada. L’època de l’Estat segregacionista ha quedat relegada al passat. I Barack Obama és precisament – d’acord amb l’eslògan que va llançar a Boston, a la Convenció Nacional Demòcrata del 2004 – el quaranta – quatrè president no d’aquesta Amèrica o de l’altra, sinó dels Estats Units d’Amèrica. És la reestructuració del camp del que és visible, la fi de la política concebuda com a regió de la pigmentologia. Ni blanc ni negre, ni tan sols mestís: Obama.

LA SEGONA COSA QUE ELS EUROPEUS ens hem de ficar al cap ben aviat és que Barack Obama no és “d’esquerres”. Al contrari del que afirma la llegenda, sí que existeix una esquerra nord – americana. Dintre del Partit Demòcrata hi ha un sector d’esquerres, que, per cert, es va adherir no sense reticències ni resistències a qui aleshores era només el molt carismàtic jove senador d’Illinois. Barack Obama no forma part d’aquest sector. Ha nomenat uns quants republicans per a càrrecs clau (Robert Gates, que es manté com a secretari de Defensa; Ray LaHood, que ha passat a secretari de Transports), o tecnòcrates ultrapragmàtics (Timothy Geithner, com a secretari del Tresor; Lawrence Summers, al capdavant del Consell Econòmic, i Peter R. Orszag, director de l’Oficina de Gestió i Pressupost), que francament no tenen gran cosa a veure amb allò que a Europa considerem l’esquerra. Barack Obama no és el Che Guevara. Barack Obama no és membre honorari del Partit Socialista francès. Barack Obama és – i això sol ja és inaudit! – la reunió en un mateix cos, sobre la taula de disseccions de la iconologia nord – americana, de la doble ànima de King i John F. Kennedy.

HI HA UNA TERCERA BESTIESA QUE voldríem estalviar – nos en l’allau de comentaris que ara es desfermaran: Barack Obama no és, no serà, el president del “declivi de l’imperi americà”. Naturalment, tancarà Guantánamo. Es retirarà de l’Iraq abans de finals del 2011; s’hi ha compromès. Trencarà amb la ideologia de l’exportació “messiànica” i “imposada per la força” dels ideals democràtics; és probable. I, sens dubte, en les relacions amb els seus aliats farà servir una retòrica impregnada d’aquell multilateralisme que tant es trobava a faltar en George Bush. No obstant això, que ningú compti amb ell per veure com els Estats Units es donen cops al pit, ni com cedeixen davant de Chávez o Ahmadinejad, ni tan sols per promoure l’arribada d’aquest món multipolar que somien els russos o els xinesos. Els Estats Units continuaran sent els Estats Units. Els Estats Units no donaran armes a l’antiamericanisme planetari. Agradi o no, els Estats Units faran tot el possible per seguir sent, amb Obama al capdavant, la primera potència econòmica, política i militar del món. I, aleshores, en què consistirà el canvi? En política interior, es desplegarà principalment en tres àmbits: la reforma d’un sistema sanitari que exclou 46 milions de nord – americans pobres, al qual s’han resignat, fins a Obama, tots els presidents dels Estats Units (inclòs, ai las, Bill Clinton); un New Deal neokeynesià que pretén reconstruir una xarxa d’infraestructures (les carreteres, ports i dics de Nova Orleans, i els barris destruïts de Detroit, Cleveland, Buffalo o fins i tot Los Angeles), que a vegades estan en un estat digne del més desemparat país del Tercer Món; i, després, la reforma d’un sistema financer que portava a la catàstrofe; ja ho havien advertit a crits els observadors més aguts (Nouriel Roubini, Harry Markopolos i Nassim Nicholas Taleb, el premonitori autor de The black swan [El cigne negre]), però la ideologia desreguladora imperant va ofegar les seves veus. Si Obama es dedica a aquestes tres tasques, si inicia, sense demora, les accions en aquest triple front, això per als Estats Units serà millor que un canvi de rumb: serà una revolució.

PEL QUE FA A LA POLÍTICA EXTERIOR, EL QUE sabem de les conviccions, les declaracions i fins i tot les segones intencions del nou president ens inclina a pensar que, a més de l’Iraq, hi haurà dos importants canvis d’orientació. Al Pròxim Orient, Obama no esperarà fins a la fi del segon mandat, com Clinton i Bush, per adonar – se de la urgència del problema i llançar – se aleshores a un esprint patètic per aconseguir, amb penes i treballs, un acord impossible entre palestins i israelians. Quant al tema de les relacions amb el Pakistan, hi mantindrà l’aliança; potser fins i tot la reforçarà, però posarà fi a la incondicionalitat habitual en les tres últimes administracions, que ha fet del “país dels purs” l’Estat més perillós del planeta; dit d’una altra manera, imposarà unes condicions per assegurar la sinceritat de la lluita contra els elements d’Al – Qaida infiltrats en els serveis secrets del país, i el control d’un arsenal nuclear que qualsevol dia pot caure en mans dels jihadistes, sense que ningú pugui garantir el contrari. I també per aquests dos motius l’elecció de Barack Obama és una oportunitat per al món.

© 2009 Bernard – Henri Lévy

Distribuït per The New York Times Syndicate

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell