POPULARITAT · El líder laborista britànic cau en les enquestes a mesura que la crisi econòmica s’agreuja PROTESTES · Els treballadors del sector energètic mostren un malestar que es pot estendre ràpidament

El “miracle Brown” de la tardor ha quedat en no – res. A mesura que la crisi s’agreuja, el premier s’enfonsa a les enquestes al mateix temps que l’economia britànica cau en la depressió “més gran des de la Segona Guerra Mundial”, segons el Fons Monetari Internacional (FMI).

El darrer, però potser no l’últim, clau en el seu taüt polític ha estat l’extensió d’una vaga espontània de treballadors del sector energètic que protesten per la contractació de mà d’obra estrangera per ampliar una refineria de la petroliera francesa Total, situada al nord – est del país.

Ahir no eren menys de 13 les plantes d’energia elèctrica i refineries les afectades per mobilitzacions diverses. La pressió sobre el govern ha augmentat en les darreres hores perquè intervingui en un conflicte potencialment perillós, tant socialment – per la càrrega xenòfoba que implica el lema dels que protesten: Llocs de feina britànics per a treballadors britànics – com per les possibles conseqüències polítiques.

La crida dels vaguistes, que manlleven d’un discurs del mateix Gordon Brown del 2007, ja és explotada per partits d’extrema dreta, com el British Nacional Party (BNP), formació que té bones expectatives de cara a les eleccions europees del juny i que pot alimentar – se de descontents votants laboristes i tories. Des de la seva pàgina web, el BNP ja dóna suport als manifestants.

Diversos alts càrrecs del govern han intentat durant el cap de setmana reconduir una situació de difícil sortida, ja que el Regne Unit forma part de la Unió Europea i ha ratificat les lleis sobre lliure circulació de treballadors.

Amb tot, a petició del govern, l’organisme de mediació Acac s’ha compromès a estudiar si els nacionals britànics han estat discriminats per la companyia italiana que du a terme l’ampliació de la refineria de Lindsey (Lincolnshire), on s’ha originat el conflicte. Per demà, a més, hi ha prevista una assemblea dels 900 treballadors de la nuclear de Sellafield (Cúmbria), que podrien afegir – se a les mobilitzacions.

Els sindicats, per la seva banda, han demanat reunir – se amb el primer ministre de forma urgent. El fet que en els propers anys calgui renovar el 60 per cent de les plantes energètiques del país els fa témer que, si no es revisa l’actual situació, la contractació de treballadors estrangers pot ser pràctica comuna per escometre aquests treballs.

Des del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, Gordon Brown va dir divendres que “entenia la preocupació” dels manifestants. Unes declaracions, però, que no l’ajuden gens a millorar la popularitat. Mentrestant, des de l’oposició – el parlamentari tory Bill Cash, en aquest cas – se l’acusa “de no haver fet res” per canviar les lleis comunitàries per protegir els treballadors britànics.

A conseqüència de la crisi, doncs, amb pèrdues diàries de llocs de treball – només dilluns, se’n van destruir 4.000 – , la distància entre el partit Conservador i el Laborista en les enquestes ha tornat a superar els deu punts, diferència que s’havia reduït significativament (a 5) a finals d’octubre.

Des del seu despatx de la Universitat de Bristol, el professor de ciència política Mark Wickham – Jones, especialista en la història del Partit Laborista, explica tant la raó del “miracle Brown” de l’octubre com l’actual punxada. “El fet que el primer ministre estabilitzés una molt difícil situació econòmica va ajudar a millorar la seva posició a les enquestes i va fer callar els seus crítics”. Quatre mesos després, però, “la persistència i intensitat de la crisi han erosionat la recuperació”.

L’institut ICM mostrava dilluns, en una enquesta per al diari The Guardian, el cost polític a què es refereix Wickham – Jones. El partit en el govern ha retrocedit un punt amb relació a desembre (del 33% al 32%), els tories n’augmentaven sis, del 38% al 44%, un punt per sota del seu màxim històric de 45 punts, ara fa 25 anys, i els liberal – demòcrates, en perdien tres (del 19% al 16%). I encara més significatiu és que David Cameron, líder conservador, i el seu equip econòmic, amb George Osborne al capdavant, hagin recuperat la confiança dels britànics quant a gestors de la crisi.

¿Viu la Gran Bretanya un final de cicle polític com a conseqüència de la crisi econòmica? En termes generals, molts analistes dels mitjans de comunicació així ho entenen. També Wickham – Jones. Amb tot, el professor de Bristol creu que “és massa prematur dir – ho, ja que encara queda més d’un any per a les eleccions”. Al mateix temps, però, admet que “és difícil veure com el Partit Laborista pot recuperar – se” des d’ara i fins a la primavera del 2010, quan s’han de celebrar els comicis. Entre altres raons perquè “en termes polítics, ben poques coses canviaran, i la política britànica estarà dominada pels avatars de l’economia, potser, fins i tot, durant els propers vint anys”.

Les darreres xifres de l’Institut d’Estudis Fiscals, de dimarts passat, mostren que el país no podrà eixugar el dèficit en les seves finances fins a l’any 2030.