El retorn de l’islam a Catalunya

Autor: Abdennur Prado. Editorial: Llibres de l’Index. Pàgines: 266. Preu: 17 euros.

El retorn de l’islam a Catalunya és un estudi molt documentat sobre la situació de l’islam a Catalunya basat fonamentalment en dos fronts, l’anàlisi d’aquesta relació al llarg de la història, i la seva situació actual; i recolzat en una combinació de metodologies que van des de la història i la discussió de la historiografia, fins a l’antropologia i la revisió de la legislació vigent. En aquest darrer punt, és a més un estudi extremadament actualitzat, ja que l’examen de les darreres dades arriba pràcticament fins al moment de publicació del volum. No és tant una obra descriptiva ni apel·la a cap tipus d’innocència, ja que es planteja com una eina d’integració amb voluntat de transformació, on Abdennur Prado (Barcelona, 1967), president de la Junta Islàmica Catalana i director del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic, es posiciona obertament en la línia que, d’altra banda, ja ha defensat en llibres anteriors com El islam en democracia (Junta Islàmica, 2006), El islam anterior al Islam (Oozebap, 2007) i La veu de la dona a l’Alcorà (Llibres de l’Index, 2008; editor).

Quina és aquesta proposta? Bàsicament consisteix en la promoció d’un islam democràtic, progressista i compatible amb els valors bàsics del que són o sol afirmar – se que són les línies directrius de la cultura catalana, europea i universalista, quant a llibertats i ciutadania. En aquest sentit, Prado, que es defineix com a català musulmà, no cau en l’error de tractar de pintar – ho tot de color de rosa i, després de dedicar la primera part del llibre a una anàlisi històrica i historiogràfica que denuncia les arrels de l’exclusió de l’islam a Catalunya, afronta la realitat de l’actual comunitat musulmana, la pluralitat de posicions tant polítiques com culturals, ideològiques i religioses al si d’aquesta comunitat, i el fracàs de la política d’interlocució entre les institucions i uns «representants dels musulmans» que en moltes ocasions, afirma l’autor, no han estat els més adequats. Tot, des d’una doble base: a) el pluralisme religiós és molt més feble a peu del carrer que sobre els papers (i encara allí), i b) «l’islam és i ha estat part integrant del nostre país, i això des del mateix inici de la formació cultural de Catalunya».

En efecte, a la primera part del llibre, l’autor es dedica a deconstruir tot un seguit de mites que en ocasions tenen molt de mites fundacionals, i que a la pràctica han contribuït a esborrar, quan no malmetre, la memòria històrica dels «catalans musulmans», terme que, juntament amb el d’«islam català» (contra «islam a Catalunya») proposa Prado com una més de les estratègies d’integració.Amb aquesta nomenclatura, Prado s’enfronta fonamentalment a una dicotomia comunament acceptada que distingeix entre el català – cristià (espanyol – cristià a l’àmbit estatal) i el musulmà/jueu/etcètera – estranger: la doctrina del «catolicisme biològic». I ho fa des de la reivindicació de la «capacitat del catalanisme de ser inclusiu». Així, cerca els orígens de la islamofòbia en la historiografia de la Renaixença i els mites de la Reconquesta, i denuncia «l’exercici de prestidigitació» de molts historiadors moderns que continuen instal·lats en els mateixos pressupò – sits romàntics i heroics.

La segona part suposa un canvi de metodologia d’anàlisi, i se centra en els drets socials, cívics i polítics de les persones immigrades, tot assumint la continuïtat de la cultura musulmana en terres catalanes, i enfocant la situació a dia d’avui, amb els seus problemes concrets. Hi ha un who is who de la presència musulmana actual a Catalunya, una revisió de les directives i disposicions legislatives, una denúncia dels successius incompliments d’algunes d’elles, com dels centres d’internament on engarjolen les persones culpables del «delicte d’emigrar», i, en general, un fresc ple de llums i de fosques que l’autor assumeix com un punt de partida des del qual continuar treballant.