Amb aquest suggerent títol – que goso manllevar – Mar Jiménez signava a l’AVUI d’ahir un d’aquells articles que la posteritat convertirà en parada obligatòria de l’ensenyament periodístic de prestigi, si és que aquest sobreviu a tanta ploma banal. Amb prosa ferma, veu de vellut, i arguments fins ara inèdits, Jiménez recordava l’esperit innegablement positiu de la Catalunya multiculti i feia palesa la necessitat d’encarar aquesta realitat ontològica de l’univers català “defugint estèrils i perillosos essencialismes excloents”. La Mar, ortodoxament, hi reafirmava l’esperit bàsic de qualsevol text periodístic – that’s to say, la correspondència estricta entre opinió i fets – citant alguns dels noms dels catalans de ple dret que poblen l’univers lingüístic del país (Laia, Hayam, Angely, Adam…. tot i que es va deixar el Txònatan, si em permet una vaga crítica). La Mar té raó; Catalunya és fruit essencial de la immigració, no de quatre pujols isolats que se’n creuen propietaris unívocs. Catalunya és filla de la crema de la iaia Caterina, però també de les esplèndides torrijas de la meva santa àvia Pilar, que tenen cromosomes espanyols. La Mar encerta de ple; la dreta i el nacionalisme, sempre pèrfids, pretenen negar la realitat multiculti catalana, perquè – com sap fins i tot un negat – la filosofia multiculti no porta a cap discurs essencialista, sinó que és conseqüència estricta de la natura humana. Recordem – ho sense embuts; tots formem part d’aquesta essència anomenada Catalunya. L’important – bo i mantenint l’esperit essencialista – és com ens hi aproximem; diversament. La Mar ens recorda escaientment allò que som, i jo he gosat demanar als Reis que algun dia em regali la seva capacitat de copsar la palpitació del temps en articles tan extraordinaris com Catalunya és ‘multiculti’… bernatdedeu@gmail.com