Hilari Raguer Monjo de Montserrat

Què hi fa un madrileny a Montserrat?

Vaig néixer a Madrid, però abans de fer un any la família ja va tornar a Barcelona. El meu pare treballava al Foment d’Obres i Construccions quan era una empresa catalana, de la saga dels Piera. Era una empresa molt catalana que tenia una sucursal a Madrid, on era apoderat un oncle del pare. Quan hi van entrar els Serrano Suñer i les Koplovitz, el pes de gravetat va passar a ser a Madrid. El pare va anar a treballar de molt jove a Madrid, però es va casar amb una noia de Ripoll, del seu poble, que són les de confiança.

¿El simbolisme nacional del Montserrat va ser un invent dels integristes del segle XIX?

Com a invent col·lectiu i polític, sí. Però la catalanitat és des de sempre. Ja amb l’ocupació napoleònica, els francesos s’adonen de la importància de la identitat i la llengua catalanes, de manera que a l’administració usen el català.

Però la repercussió de Montserrat va molt més enllà de la catalanitat estricta i també ha atrapat els nous immigrants…

Sí. Així ho testimonia el llibre de pregàries, que és impressionant. Hi ha molts llatinoamericans. Demanen sobretot feina, arreglar els papers i que es reuneixi la família. Per exemple: “¡Virgencita de Monzerrath te pido que me hagas el milagro de que salgan mis papeles”. N’hi ha de tota mena: “¡Viva la Guardia Civil! ¡Cuídame Moreneta!”. O aquesta d’una nena: “M’agradaria fer els deures sola i que fage els etgercicis i que deixi parada la meva mare”. I una que, per immoral, no l’he posat al llibre: “¡Ala Madrid!”.

¿És veritat que El poema de Montserrat, de Josep M. de Sagarra, va ser censurat?

No sé si censurat o autocensurat. Però, en lloc d’"Avui que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta", hi diu “Avui que una ventada impenitent / encongeix el perfum de la ginesta”. Esclar que va ser publicat el 1950. El canvi el va descobrir Lluís Permanyer.

Què passa entre Montserrat i Poblet?

Aquesta visió popular d’una suposada rivalitat és quelcom que els respectius abats sempre s’han esforçat a desmentir. Tant a Poblet com a Montserrat cada monjo pensa políticament el que li sembla bé, això sí, dins un tarannà comú de catalanitat i de democràcia.

Potser va fer mal la figura de Tarradellas, que va marcar molt aquesta suposada rivalitat.

Potser sí. En vincular – se més a Poblet i deixar – hi el seu arxiu, sobre el qual hi ha polèmica.

Deixem la política i anem a la vida monàstica. Contra el tòpic, vostè escriu que els monjos van de bòlit, que la famosa paciència benedictina ja ha passat a la història.

La regla de sant Benet ens assegura uns mínims de vida personal, de pregària i de lectura. Però, com que aquest horari està ple de les diferents hores canòniques i oficis litúrgics, el que en podríem dir temps de treball o temps personal queda molt comprimit. Com deia Guillem Rovirosa, el càstig de Déu a la nostra civilització per cobrar el temps és que cada vegada tenim menys temps.

A quina hora es lleven?

A dos quarts de sis, i l’última pregària és a un quart de deu. A Montserrat mana el rellotge, que des de fa poc es controla via satèl·lit des de Frankfurt. Quan la cultura catalana hi va ser la convidada, l’hora encara no ens venia d’allí.

Com a historiador de l’Església durant la Guerra Civil, ha de robar hores a la nit per fer recerca?

No ho acostumo a fer, perquè, així com no em fa mandra llevar – me, sí que me’n fa anar a dormir tard. Jo encara sóc de l’horari de les gallines.

Quants monjos té avui Montserrat?

70. Més 14 repartits entre el Miracle i Cuixà. La mitjana d’edat ja és de 63,68 anys. Durant molts anys l’edat mitjana anava creixent amb la meva. Ara ja l’he passat [en té 80]. Jo hi vaig entrar als 25 anys el 1954 i semblava un avi comparat amb els altres novicis. Avui entren als 30, 40 i més anys i tot, i amb estudis. És una decisió més madura.

El 1990 eren 110 monjos. El nombre va disminuint. Què passarà el 2025, quan sigui el mil·lenari del monestir?

Sí, va baixant, però esperem no tornar als temps en què érem el doble que ara, 140, dels quals 80 eren sacerdots. Allò era massa. De tota manera, Montserrat és dels llocs on encara hi ha més vocacions, per l’atractiu del santuari.

Ara que tothom està en crisi, com estan les finances de Montserrat?

Suposo que puja menys gent i que els que pugen gasten menys. I Montserrat viu de les almoines i del que compren els visitants.

Ni la Moreneta era negra ni el Virolai és tan antic com alguns es pensen.

La lletra del Virolai és de mossèn Cinto Verdaguer, i la música, del mestre Rodoreda, del 1880. Quan es va estrenar, un crític va dir que no duraria. I no sols ha durat, sinó que el sap tothom, com a mínim la primera estrofa. I a vegades ha fet d’himne nacional.

I la Moreneta?

Era blanca. És de finals del XII o principis del XIII, que és quan es dispara la devoció a la Mare de Déu i és el segle d’or de Catalunya i els Països Catalans. Es va ennegrir pel pas del temps i pel fum, i temps després, en restaurar – la, ja la van pintar negra.