Arribat un determinat moment, els països que fluixegen en una àrea específica tenen per costum voler passar a ser pioners (enlluernar tothom) en aquell domini del qual precisament no tenen ni idea. El fet és universal. Nosaltres, en això, despuntem. El país, que en qüestions de democràcia camina a quatre potes, pretén ara convertir – se en paradigma defensor del dret de vot dels immigrants. Servidor voldria fer – ne una anàlisi a pams.

D’ENTRADA ELS DIRÉ QUE SI PARLEM del vot de gent forana, convindria començar per autoritzar que al Parlament de Catalunya hi poguessin votar tots els europeus residents aquí – a veure si almenys se’ns enganxava alguna cosa – . Pel que respecta als immigrants no comunitaris, i si se’ls ha d’autoritzar votar a les eleccions municipals, no ho veig clar. El que sí que tinc clar és que, en les condicions actuals, a les eleccions municipals no hi hauria d’anar a votar ningú. No sense abans fer dues reformes fonamentals.

PRIMERA. REINSTAURAR LA FIGURA obligatòria del secretari d’ajuntament. Per oposicions, és clar. Els parlo d’un funcionari de carrera que no depèn pas del consistori, sinó d’un departament del govern del país – el seu cap jeràrquic, no polític, està en un departament del govern: governació, administracions públiques… – . Aquesta figura es va eliminar arran de la Transició per tal que els alcaldes i els partits dominants poguessin actuar lliurement, sense que ningú els posés morrió. El secretari d’ajuntament feia allò que a les oficines bancàries correspon a l’interventor – empleat que no depèn del director de l’oficina sinó d’un departament de la central – . El director d’una oficina bancària no pot fer el que vol; els seus actes han d’estar referendats per la signatura de l’interventor, que certifica que l’acte del director és legal i està d’acord amb les normes de l’entitat. Per això és rar que un director d’oficina bancària pugui cometre un desfalc. L’eliminació del secretari d’ajuntament és el que ha afavorit la corrupció i les irregularitats que ara envaeixen la majoria dels nostres consistoris: comissions, requalificacions, nepotisme, favoritismes, etc. Que potser vostès pensen que demano la lluna? Doncs no. Aquest sistema de control és el que regeix als països que ens envolten. I (quina vergonya haver – ho de recordar!) ja existia aquí a l’època de la dictadura. Perquè Franco, malgrat ser un dictador, no era imbècil. Sabia perfectament que la corrupció més perillosa, la que desenquaderna un país, és la petita, la de campanar.

SEGONA MESURA. CAL REFORMAR LA LLEI electoral per tal que es pugui votar en dues llistes separades: una per elegir l’alcalde i una altra per designar els regidors. La de l’alcalde hauria de ser nominal i s’hi podrien presentar a títol individual aquelles persones que volguessin. La llista de regidors, en canvi, seria la de partits o agrupacions; i podrien ser obertes, o no. Que pensen vostès que altre cop demano impossibles? Doncs no. Aquest sistema és el que regeix a tots els països que ens envolten. Però als nostres partits no els dóna la gana d’adoptar – lo. No hi ha més.

DONCS BÉ, NOMÉS ADOPTANT ABANS aquestes dues mesures, podríem començar a parlar del vot immigrant. I això, als països civilitzats, comporta un debat obert que acostuma a culminar en referèndum. Perquè el tema s’ho val. Perquè el futur dels països seriosos no el decideixen polítics i periodistes a les tertúlies radiofòniques. Deixar ara que la demagògia partitocràtica comenci a jugar per veure qui inclou més immigrants a les llistes i poder guanyar i quedar bé amb el populisme més aberrant, hauria de revoltar qualsevol individu que estimi el país. La més gran destrossa física que ha patit Catalunya al llarg de la història no l’han produïda pas les bombes. L’han duta a terme els ajuntaments en els darrers trenta anys. I si els deprimeix observar com hem aconseguit desarticular territoris i tenir els pobles més lletjos i desnaturalitzats d’Europa, agafin – se. Perquè amb vot immigrant i sense reformes estructurals prèvies, tot això només haurà estat l’aperitiu.