MARXAR · Un ‘top manta’ senegalès explica que prefereix tornar al seu país perquè aquí ja no ven gairebé res ni té res a fer LEGALITAT · Va venir per reagrupament familiar i té els papers en regla

L’Elhagin G. té previst marxar de Barcelona al mes de febrer. No hi està bé, a la ciutat. Diu que no té feina, que viu amuntegat en un pis – això, però, és el que menys el preocupa – i que té la família al seu país, al Senegal. Com que té papers, diu que quan tingui els 900 euros que li demanen pel bitllet d’avió, se n’anirà, perquè aquí no fa res en tot el dia. Es dedica a la venda ambulant, però per culpa de la crisi diu que no ven res. “Per estar – me tot el dia fent tombs marxo, i punt. Quan torni a Europa, aniré a França”, explica.

França. Aquest és el país dels seus somnis. Diu que allà tots els immigrants acaben trobant feina – “encara que ens obliguin a fer cursets” – i que la policia no els tracta tan malament com aquí. “Aquí n’hi ha algun de força dolent, de policia. Ens agafen constantment i ens prenen tot el material que tenim per vendre”, explica. I diu que coneix tots els agents del centre de Barcelona. Sap en quina comissaria hi ha els agents més durs i en quina els que els tracten més bé. La llei del carrer.

L’Elhagin té 18 anys i va arribar a l’Estat espanyol fa un any i mig. No va venir amb pastera, al contrari que els set amics seus, també del Senegal, amb qui comparteix un pis al carrer Princesa. Va arribar amb avió. “El meu pare ja feia uns anys que era a Barcelona i em va reclamar”, explica. I diu, orgullós, que té papers. És l’únic de tota la seva colla que en té. Per això pensa marxar al Senegal i després, si vol, tornar. “És que si no tens papers, no pots marxar, perquè després, com tornes?, un altre cop amb pastera?”, pregunta.

Aquest jove immigrant diu que coneix gairebé tots els subsaharians de Barcelona que, com ell, es dediquen a la venda ambulant. Ell viu en un pis amb set joves més. “Paguem 400 euros al mes, però l’amo del pis és molt bo, perquè si un mes no hi arribem, ens deixa que li paguem una mica més tard”, explica. Diu que el seu pis és molt gran i no tenen problemes d’espai, però que és molt vell.

Explica que primer el seu pare vivia amb ells, però com que també es va quedar sense feina, se’n va tornar al seu país. “Aquí no hi feia res. Encara treballa millor allà”, assegura. L’Elhagin manté que fer de venedor de top manta és una feina molt arriscada i perillosa. “Pensa que estem tot el dia assetjats per la policia i que, quan ens veuen, hem de fugir corrents. Jo tinc amics que corrents han pres mal en agafar un autobús o el metro. De veritat que és molt més perillós del que la gent es pensa”, diu. Explica que tant ell com els seus amics van a comprar individualment el material que venen – ara exclusivament bosses de marca falsificades – a les botigues xineses de l’engròs al carrer Trafalgar. “Cada un es compra els seus productes. Aquí no hi ha cap màfia que ens manipuli a tots ni res per l’estil, com molta gent es pensa. Anem tots junts per protegir – nos, però cada un ven les seves coses”.

La seva vida familiar es va complicar ara fa uns mesos quan un germà seu, de 13 anys, i sense que els pares ho sabessin, va agafar una pastera i va arribar a Melilla. “D’allà el van acabar portant a Barcelona i ara és en un centre de menors a la Barceloneta. S’hi pot estar fins que tingui divuit anys, i la veritat és que hi està molt bé. Té on menjar i on dormir i una senyora el cuida. Estem contents”. I somriu.