Wilson Pacheco era equatorià. Un cap de setmana va anar de festa al Maremagnum de BCN. Allà va topar – se amb uns porters de discoteca que no els agradava la gent com Wilson Pacheco. I miri si van demostrar – ho que van llançar – lo a les aigües del port de BCN, on va morir ofegat. Álvaro Ussía era un jove madrileny de 18 anys que va anar un dissabte a la nit a la discoteca El Balcón de Rosales de Madrid. Allà va topar – se amb uns porters de discoteca que van decidir assassinar – lo per solucionar la clàssica empenteta en un local de moda absolutament atapeït. Dos casos iguals? Sí, però no.

Álvaro Ussía anava a una bona escola del que s’anomena el Madrid pijo. Els seus companys i companyes, tots molts guapos i tots molt ben educats, han estat rebuts per Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid i per Ruiz – Gallardón, l’alcalde. Objectiu dels polítics? Fer – se la foto oportunitat. La notícia ha estat tractada als mitjans amb cotó fluix i això que anomenem opinió pública, o sigui tots nosaltres, hem interioritzat que Álvaro Ussía podria haver estat fill nostre, aquell fill (o aquesta filla) que cada dissabte a la nit esperem desperts fins que arriba.

En canvi Wilson Pacheco era un immigrant. I, esclar, que diferent que va ser tot. I no només per l’abús de les imatges del moment en què era llençat a l’aigua (recuperades ara per il·lustrar el cas del pobre noi), sinó per la gran pregunta: ¿algú va fer – se cap foto amb la seva gent? ¿La societat i els mitjans vam tractar iguals els amics d’en Wilson que ara els de l’Álvaro?

Aquest cas m’ha recordat molt el de Yeremi. Se’n recorda? Era un nen canari desaparegut dies abans que Madeleine, la supermediàtica nena anglesa. Van conviure cara a cara la història d’una nena rosseta, moníssima i amb uns pares guapos, amb la d’un nen lletjot i de família humil. No hi havia color. Yeremi, evidentment, va jugar al mateix equip que Wilson. És el preu de ser pobre.