El programa de retorn voluntari per a immigrants que gestionen la secretaria per a la Immigració, la Creu Roja i Càritas ja ha rebut més de 600 sol·licituds de famílies senceres que volen tornar al seu país, bàsicament a Bolívia i altres països llatinoamericans. La xifra dels nou primers mesos del 2008 ja és molt superior a tot el 2007. És una demostració més que aquesta crisi és molt més profunda que la del 1993. Aleshores, pel que fa a Catalunya, teníem encara l’autoestima alta per haver organitzat uns Jocs Olímpics que havien sigut els millors de la història i que ens havien situat, amb orgull, en el mapa mundial. Això ens feia viure, d’esma, en un clima de certa eufòria. Però la gran diferència, i molt significativa, és que aleshores teníem un nivell d’immigració estrangera molt baix i la gent d’aquí que patia la crisi tenia un teixit familiar de suport que, en menor o major mesura, l’ajudava en cas de necessitat. Qui es quedava a l’atur, sempre tenia un pare, un cunyat o un sogre que li podia donar un cop de mà i esperar temps millors. Amb el daltabaix actual, els ciutadans d’aquí continuen tenint aquest coixí. En canvi, els nouvinguts dels últims anys que amb papers o sense es queden sense feina o que no poden mantenir el nivell d’ingressos dels últims mesos, no tenen a qui recórrer. En dies anteriors hem informat de com estan augmentant les demandes als centres socials on es proveeix de menjar i coses de primera necessitat. Per a molta gent, però, això no és suficient. Van arribar aquí amb l’esperança de sortir – se’n més bé que al seu país i ara s’adonen que el present no és falaguer i que les perspectives de futur tampoc no són gens bones. El mal menor, per a aquestes 600 famílies, és tornar al seu país de forma organitzada. Segurament, però, la xifra és molt més alta. Moltes famílies se’n van ara tal com havien vingut, sense fer soroll. Una vida de drama que mereix un canvi de sort.