Hi ha qui considera una paradoxa posar de costat feminisme i islam. Sota el paraigua del feminisme islàmic (que no islamista) s’agrupen organitzacions i col·lectius de dones, acadèmiques i intel·lectuals de llocs molt diversos amb una proposta en comú: lluitar per la igualtat i els drets fent una relectura no masclista de l’Alcorà. Al contrari que el feminisme occidental, l’islàmic està basat en la fe, i el debat és, en bona part, teològic. D’això i del paper de les dones en la globalització es va parlar el cap de setmana passat a Barcelona durant el tercer congrés internacional que organitza la Junta Islàmica Catalana. Hi vaig ser a la cloenda. Com a dada simbòlica, i ja que el vel se sol identificar amb submissió: no n’hi havia gaires i entre les poques dones que en duien una periodista omanita va confessar en públic que es qüestiona per què. Com a dada decebedora, tot i que no sorprenent: la gran majoria dels assistents, molts, eren elles mateixes. Diria que de dones autòctones i no musulmanes n’hi havia poques, i algunes amb qui vaig parlar treballen amb col·lectius immigrants. D’homes, quatre gats. Els temes de dones, aquí i allà, interessen a les dones, i l’islam segueix suscitant menys interès que suspicàcia. Però sembla com a mínim contradictori que tant com ens preocupem dels drets – o la repressió – de les musulmanes no anem a escoltar – les quan vénen aquí a parlar. Ens sembli o no una alternativa vàlida, és un moviment reformador que està agafant volada.