Des de la fi de la Guerra Freda – afirma el pensador eslovè Slavoj Zizek – la política europea s’ha anat buidant de continguts ideològics fins al punt que els polítics actuals ja no són més que uns administradors sense carisma. Uns pocs, però, han sabut captar vots tot proclamant que uns fenòmens objectivament positius – la immigració, per exemple – són amenaces greus, per a les quals proposen unes solucions tan agressives com finals. Tot plegat fa un tuf prou conegut que prové, per dir – ho així, dels últims rotets dels règims més foscos del segle vint. Aquí, el polític amb més bocassa es diu Josep Anglada. L’any passat, aquest excandidat del Frente Nacional de Blas Piñar va explicar a un periodista valencià que s’havia moderat: “Todo aquello que sea franquismo… yo lo llevo en el corazón; pero [a Catalunya] …yo tengo que ser el primer demócrata que hay…, para ganarme a la gente”. Encara sort, vaig pensar, que justament a Catalunya, al meu parer un país poc propici a la xenofòbia, se li veurà el llautó de seguida. Quina sorpresa, doncs, quan vaig descobrir, la setmana passada i en aquest mateix diari, dos elogis elegants del senyor Anglada i, de retop, del racisme implícitament violent que propaga. Com si l’autor – un col·laborador infatigable de qui envejo tant la impavidesa com la capacitat gairebé boadellesca d’autojustificació – intentés alliberar – se de qualsevol mena d’escrúpol. Com si intentés que la feina el fes lliure. Diguéssim.