El ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, va ser cridat per Zapatero al govern central amb una missió molt clara: aplicar en l’esfera estatal l’experiència que aquest polític del PSC va acumular sobre el fenomen de la immigració i les conseqüències que se’n deriven en l’esfera local. I, per contrast amb la política erràtica que sobre aquesta qüestió havia seguit el govern del PSOE la passada legislatura, l’exalcalde de l’Hospitalet s’ha posat mans a l’obra, i, com calia esperar, ha encès un viu debat. D’entrada, perquè Corbacho ha llançat dues propostes concretes – l’oferiment d’incentius per repatriar immigrants i l’enduriment de les condicions per al reagrupament familiar – que suposen un tomb radical en la política espanyola d’immigració. Són propostes que se situen en els antípodes de la filosofia del papers per a tothom que ha defensat bona part de l’esquerra, amb conseqüències com l’efecte crida provocat per les regularitzacions en massa.

És evident que la crisi econòmica – ahir la Fundació de les Caixes d’Estalvis parlava de risc de recessió – projecta ombres sobre la cohesió social. I més si els principals sectors afectats pel sobtat creixement de l’atur, com ara el de la construcció i els serveis que es generen al seu voltant, són els que ocupen preferentment els immigrants. Des d’aquest punt de vista, Corbacho, i el govern Zapatero, fa bé d’intentar posar solucions sobre la taula, abans que la crisi castigui més aquest segment de la societat. I la precarització de la seva situació, en molts casos ja precària – igual com passa amb els col·lectius més desprotegits de la població autòctona – , repercuteixi sobre tot el conjunt.

Un immigrant en atur no és la millor garantia per a la desitjable integració a la societat dels seus familiars: la parella, els fills, els pares o els sogres. El reagrupament en condicions de precarietat només pot generar marginalitat. Per tant, és raonable posar – hi límits, i més en contextos de frenada econòmica com l’actual. Corbacho vol impedir l’arribada de pares i sogres, que s’ha disparat exponencialment. Però potser el principi no és aplicable en tots els casos, com ara el de residents que sí que tenen garantida la feina i la situació legal. Els immigrants no són només treballadors. Per davant de tot són persones, i, per tant, caldrà calibrar molt bé l’impacte de les decisions que s’han de prendre.