Agustí Alcoberro Nou director del Museu d’Història de Catalunya

La història torna a estar de moda.

Sí. En un marc globalitzat, la diferenciació és important. Igual que la novel·la històrica – Walter Scott, Manzoni, Dumas… – va néixer amb la Revolució Industrial, ara hi torna a haver aquesta necessitat de trobar les arrels. Per tant, el Museu d’Història de Catalunya fins i tot té més sentit avui que quan es va crear. La gent que ve a Barcelona vol veure la singularitat d’aquí.

És curiós que en un museu d’història, l’ascensor no tingui memòria. Només pots pitjar el botó d’un pis…

[riu] És perquè, com que hi ha moltes visites d’escolars, es tornava boig i es va suprimir la funció de memòria. Però si vol li dic una altra curiositat: a l’exposició permanent no hi ha cap text en passat. Tot està en present històric, i la gent no ho nota.

Amb tants pocs dies com porta de director, sí que s’hi ha fixat.

És que el museu el conec fins i tot des d’abans que nasqués. Ja vaig col·laborar amb la Carme – Laura Gil quan es va fer tot el projecte, quan el museu només era un despatxet a la Rambla. Vaig unificar tots els textos de la part d’història moderna. El conec i me l’estimo.

Des de la seva inauguració el 1995, ¿li ha costat molt al museu fer – se un lloc entre el públic i un prestigi entre els experts?

Ha costat, però avui té una imatge de marca consolidada, cosa que és mèrit dels que m’han precedit. És un museu amb un molt bon nivell didàctic, museogràfic i d’activitat. Aquí s’hi fa de tot: conferències, presentacions de llibres, congressos… És un equipament molt viu.

¿I no li sap greu, a vostè que se l’estima i ara que té una imatge de marca consolidada, entrar a dirigir – lo quan hi ha el projecte que passi a integrar – se en un futur nou museu de ciències socials que inclogui història, arqueologia i etnologia?

Quan la conselleria va llançar la idea, ja vaig dir que hi veia més avantatges que inconvenients. És un projecte molt ambiciós, però a mitjà termini: fins i tot es va parlar de sis anys, i qui sap on seré jo, d’aquí a sis anys. Per tant, el meu repte i la meva missió, seguint l’encàrrec que m’ha fet la conselleria, és fer funcionar el Museu d’Història de Catalunya i, al mateix temps, participar en el procés de definició del futur museu de ciències socials.

A part d’aquest projecte, el museu també té ara la competència del Memorial Democràtic.

No és competència. Tot suma. De fet, ja hem fet exposicions compartides. El museu té prestigi. Té aquesta imatge de marca que deia, i per això tothom hi vol col·laborar.

Amb tot, l’exposició permanent ha quedat antiquada.

La part nova que s’acaba d’inaugurar, i que allarga el discurs del 1980 fins a l’actualitat, serà la guia que marcarà els canvis puntuals que s’han d’anar fent a l’exposició permanent. Canvis no tant de contingut ni de cohesió del discurs com formals: caldrà anar – hi introduint més elements patrimonials, de vida quotidiana i de cultura material, més que no pas pel seu valor artístic. I actualitzar els elements d’interactivitat, perquè en pocs anys la tecnologia ha avançat molt.

De les 263.352 persones que l’any passat van visitar el museu, la majoria van ser escolars.

Aproximadament un 50 per cent. Una part molt gran va ser públic familiar, i de turistes cada cop en vénen més. Hi ha molts estrangers que repeteixen visita a Barcelona i llavors, quan ja han vist els grans monuments, s’acosten al museu. I cal dir que en surten amb un grau de satisfacció molt alt.

Com es pot fer per atraure nous públics?

De fet, hi ha hagut exposicions temporals que han captat visitants que no són els habituals, com per exemple la dedicada a les bruixes, que va portar gent que mai havia vingut, fins i tot gent que mai havia anat a un museu.

Qui més li agradaria que vingués al museu?

Els nous immigrants. Com a país, ens cal que la nova immigració conegui el Museu d’Història de Catalunya. I, a més, és un museu que els pot interessar. Atraure els col·lectius de pakistanesos, magribins, llatinoamericans, xinesos… és una de les feines per als pròxims anys. Se’ls pot explicar la història del país amb elements de comparació ad hoc respecte als seus països i cultures d’origen. Hi ha alguna idea al respecte que s’haurà de treballar.

Més coses a millorar.

El museu té una potent xarxa de monuments, des de Sant Pere de Rodes fins a Escaladei, Miravet i la Seu Vella de Lleida. La gent que vingui al museu ha de saber que els pot visitar, i viceversa. A partir d’ara, totes les exposicions temporals tindran una versió reduïda itinerant que anirà als monuments.

I quines seran les pròximes exposicions?

Una que em fa una il·lusió especial tractarà el matrimoni de Jaume I i Violant d’Hongria, en col·laboració amb un museu de Budapest. Es farà la primavera del 2009. Un dels objectius és potenciar els intercanvis i les produccions internacionals. El museu ha d’explicar el passat del país, però també ha de donar una mirada catalana a la història universal.