Europa torna a caure en la temptació de resoldre la crisi econòmica amb reduccions de drets i garanties, apuntant – se al sector més dur entre els diversos països. Ara amb mesures envers la població immigrant que, paradoxalment, ha estat la que ha facilitat, amb mà d’obra barata i en molts casos economia submergida a la vista de tothom, l’expansió i creixement del recent cicle econòmic. Fer aquesta afirmació no és caure en la demagògia, sinó que, com deia Weber, és partir del principi de realitat. La polèmica directiva Retorn que properament es debat al Parlament Europeu incorpora importants reformes en matèria d’immigració que faciliten l’expulsió i internament d’immigrants i situen les decisions en un àmbit administratiu, sense control judicial preceptiu en un termini determinat de temps.

L’ALTRA NOVETAT ÉS QUE ELS internaments, que a l’Estat espanyol poden durar un màxim de 40 dies, es poden allargar a sis mesos, i opcionalment de forma discrecional, a un any i mig. Potser el més greu és la supressió de l’estatut de protecció dels menors que marca el Conveni Internacional sobre els Drets dels Nens, i el fet d’equiparar els menors immigrants als adults en les expulsions. Més d’un miler d’ONG europees protesten a Brussel·les, i han signat un manifest de rebuig contra la que anomenen la directiva de la vergonya. La comissió de llibertats i drets dels ciutadans del Parlament Europeu ha denunciat les condicions de detenció dels centres d’estrangers, especialment els espanyols.

SARKOZY, AMB LES SEVES INICIATIVES de restricció d’estada, devolució de segones generacions i contracte, i Berlusconi, amb discurs xenòfob, impulsant el delicte d’estada il·legal, han aconseguit neutralitzar els paràmetres legals mínims en el que fins ara, i amb moltes contradiccions, marcava la política d’immigració europea. Si aquesta iniciativa estigués marcada exclusivament per la política de la seguretat i la celeritat, que progressivament han anat substituint la política dels drets i les idees, segurament seria un pas més en la pèrdua de la Europa de la Il·lustració. Però quelcom de més greu s’amaga en aquesta escalada restrictiva. L’excepcionalitat legislativa per raons ètniques o d’origen. Europa té el dramàtic precedent de les lleis de segregació aprovades pel govern democràtic de Hitler contra els jueus. També eren raons econòmiques les que justificaven aquelles mesures, que es van anar implementant sense cap protesta dels països veïns.

AQUELLS NOMÉS VAN REACCIONAR quan l’excés nazi va afectar a la territorialitat. La paradoxa, sempre amb valor simbòlic, és que va ser a partir de la guerra contra el nazisme i Nuremberg, que es va construir el límit de les normes en relació amb el paradigma dels drets humans. Cada any arriben a Europa, sense papers, entre 500.000 i 1 milió de persones immigrants… actualment es calcula que 8 milions de persones es troben en situació de no regularització.

JA FA ANYS QUE EL DRET D’ASIL i l’estatut de refugiat polític, previstos legalment, pràcticament no s’apliquen, deixant de banda els drets humans. Milers de persones que arriben fugen de situacions d’extermini, de condicions d’extrema pobresa o de dictadures violentes. Molts no sobreviuen al viatge de sortida. L’accés a la regularització s’ha produït de formes molt marcades pels cicles econòmics i les necessitats de mercat.

SI EXISTISSIN AUDITORIES econòmiques de drets humans respecte d’aquesta situació, segurament establirien uns costos de danys morals i personals, incalculables. Europa ha de fer una reflexió des de l’ètica per repensar aquesta direcció en les polítiques d’expulsió i trobar sentit en el principi de no instrumentalització dels altres, essència del dret a la dignitat, que propugnava l’ètica kantiana. Sembla que el dret està perdent la batalla.