E n un supermercat de Bàscara observo una dona amb vel que parla en àrab al seu fill i tot seguit s’adreça en català al caixer. Aquest li respon en un castellà marcadament andalús. La conversa continua una estona sota aquesta polifonia de llengües. Uns dies més tard, ja a Barcelona, passejo per Sants i em fixo en tres nens de color que parlen en la meva llengua, la mateixa que no han entès dos dependents sud – americans una estona abans. Fa tres o quatre anys, un amic de Girona es molestava quan al passeig de Gràcia no li entenien la paraula tallat. Avui, això ja no només passa en les artèries comercials de Barcelona. Qui ha viscut uns anys lluny d’aquí, pot veure el canvi sobtat que el nostre país ha viscut en la darrera dècada. Les dades són abassegadores.

A CATALUNYA, DELS 7.200.000 HABITANTS, només 4.500.000 han nascut aquí. El 2000 la població estrangera era el 2,9%, aquest any arribem al 15,4%. L’impacte sobre la llengua, sobre el que eufemísticament se’n diu l’ús social, és igualment notable. Si prenem com a base el darrer estudi de la Fundació Jaume Bofill, per cada immigrant que parla i escriu en català, sis ho fan en castellà. Si ens fixem només en la capital catalana: el 1999, els immigrants eren el 2,7%, el 2008 han pujat al 17,3% i en districtes com Ciutat Vella, al 38,5%. Si les estadístiques tinguessin en compte les dades a partir del nombre de targetes sanitàries o la immigració il·legal, les xifres s’ampliarien.

PATRÍCIA GABANCHO, AL SEU LLIBRE El preu de ser catalans, ens explicava l’impacte emocional dels autòctons que als anys cinquanta van viure el procés migratori a Santa Coloma de Gramenet. Podríem imaginar – nos com deurien ser els estiueigs de la família Segarra a la casa que hi tenien cent anys enrere o plantejar el contrast de veure un Francesc Pujols passejant per la Torre de les Hores, a Martorell, avui en dia. La realitat, tot sovint, és veloç i implacable. La globalització entesa com a simple moviment de capitals, béns i persones ha comportat aquest fenomen recurrent que és la immigració. I amb ell, el revers de la globalització: l’eclosió de la necessitat de referenciar – nos, d’identificar – nos en la nostra singularitat. De respondre la pregunta: què vol dir avui en dia ser català? Més concretament: quin paper ha de jugar la nostra cultura en la nostra societat? Sociòlegs com Anthony Giddens han entrat de ple a parlar d’identitat. Preguntar – nos què som en el context que ens toca viure esdevé un fenomen natural.

L’IMMIGRANT, TANMATEIX, no s’integra en abstracte, es socialitza. Treballa en un sector i comarca, però sempre amb la llengua i costums que l’envolten. No és el mateix Nou Barris que Arbúcies. Per a la seva integració cal l’establiment d’un vincle emocional, d’un compromís amb els valors, els costums i la llengua del país d’acollida.

AIXÍ, CATALUNYA AVANÇA a passos de gegant cap a un model de país multicultural com el britànic. Amb una integració més o menys superficial en forma de respecte cap als valors compartits però amb una amplíssima proliferació d’expressions culturals i confessions que dibuixen un mosaic de país més que no pas una tela bicolor.

EL REPTE DE LA CATALUNYA DEL FUTUR és fer front a quotes del 30% d’immigració, a la sensació que en àmplies zones del territori, el país es desfà als nostres peus. Catalunya demana un veritable gran pacte nacional per a la immigració com el que anunciava la consellera Carme Capdevila unes setmanes enrere. Cal un gran acord de bases, ambiciós, inclusiu, que integri nouvinguts i la majoria de l’espectre polític. Recordem, per si ajuda, que ara, a Madrid, governa un ministre de treball i immigració que es diu Celestino Corbacho. En un tema tan important com aquest, la ciutadania no entendria una nova mostra de desunió com la viscuda en el lamentable procés estatutari o com la que s’intueix al voltant del finançament. El que està en joc, la nostra identitat i el model d’integració, no és poca cosa.