La dèria de l’autoritat per identificar amb certesa els viatgers ha emprès el camí sense retorn de la paranoia. De sempre, travessar fronteres ha estat un maldecap. Cartes de recomanació, avals, cèdules, permisos, passaports, salconduits, visats… tota la paperassa nascuda per certificar el portador ha dut l’ombra malfiada de la falsificació.

Cada avanç ha portat un retrocés. Els segells lacrats, les empremtes digitals, la fotografia… cada artifici ha estat superat per l’enginy dels clandestins i, alhora, ha enrevessat més els tràmits per obtenir la garantia de la credibilitat. Fe de vida, certificat de penals, partida de naixement, fotocòpia compulsada… mai n’hi ha prou per donar pau al mostatxo recargolat del senyor de la garita.

Avui els temps ens reclamen mostres d’ADN, reconèixer l’iris i – l’última – un escàner facial que es compara amb el xip dels nous passaports biomètrics. És un projecte pilot que es farà servir aquest estiu en alguns aeroports anglesos i que, en funció de la seva fiabilitat, s’estendrà a la resta de la Unió Europea.

Tinc un amic que sosté que la manera més fidedigna d’identificar – nos no són els dits, ni els ulls, ni la sang, sinó el forat del cul. Creu que tots i cadascuns dels anus són diferents, que tenen una forma i uns replecs únics i infalsificables.

Ho ignoro, però si els tècnics donessin el vistiplau hauríem trobat, finalment, una manera simple i directa de superar els controls de verificació. Passaríem les vigilàncies amb tota naturalitat, abaixant – nos els pantalons i amb una inclinació servil. Just el gest que es pretén, sempre pensant en el nostre bé.