Em comenten que al taulell d’atenció al públic de ginecologia del centre d’atenció primària de la meva ciutat no hi treballa cap home perquè “no volen ferir la sensibilitat de les musulmanes”. Aquesta mena de gest paternalista, això d’imaginar – nos i decidir què volen els altres sense demanar – los l’opinió, és la típica d’actuació nascuda del cor i inspirada en la bona fe que només serveix per crear perplexitat entre els estrangers i despertar recels de la població local envers els nouvinguts. Això del CAP pot semblar una anècdota treta de context, però cal anar amb compte perquè, amb l’excusa de la presència islàmica i en nom d’una societat laica amb molts dubtes existencials, al nostre país ja s’han començat a fer disbarats contra el sentit comú. Només així s’entén que sotmetem l’organització dels taulells d’informació al públic a un criteri religiós! Cal reconèixer que encara no anem tan perduts com a França. Allà hi tinc un amic que un dia em va justificar l’abolició del Nadal i que poc després em defensava amb rotunditat que el Ramadà hauria de ser festa oficial i nacional perquè “a França hi ha molts musulmans”. Amb tot, a casa nostra ja hem viscut els primers símptomes de l’actual desconcert identitari: un dels més curiosos que recordo és el de les llars d’infants de Barcelona que un any se’ls va acudir de muntar el pessebre sense la imatge de Jesús. És clar que a Europa és tan urgent el diàleg interreligiós com la reflexió a fons sobre qui som i què volem.