PÈRDUA I ENRIQUIMENT · Un llibre recull la veu de nou refugiats a Catalunya CRÍTIQUES · Denuncien que l’Estat aplica la denegació sistemàtica del dret d’asil

Salah Jamal se sent “el degà dels refugiats”. Va arribar el 1969. “En el meu cas, com en el cas de cinc milions de palestins, jo vaig néixer refugiat. Vaig néixer l’any 1951 i el meu pare ja s’havia convertit en refugiat tres anys enrere”, relata. Quan va acabar el batxillerat, al seu país d’origen s’hauria quedat encallat i en va marxar perquè volia fer una carrera. El vaixell que el duia camí d’Anglaterra va fer escala a Barcelona. La casualitat va fer que tingués sis hores per passejar per Barcelona, que li van canviar el destí: “Arribaves aquí, el vaixell atracava a Colom… Tenia sis hores i no sabia fer altra cosa que anar amunt i avall de la Rambla perquè tenia por de perdre’m. El cas és que vaig arribar a la plaça Reial. Era l’època dels hippies…”. Va seguir el camí cap a Anglaterra, però després de quinze dies sense veure el sol va tornar a la Barcelona de la plaça Reial i s’hi va quedar. Salah Jamal, metge, historiador, gastrònom i militant de la causa palestina, va ser un dels participants en un Col·loqui sobre les aportacions i riqueses de les persones refugiades a Catalunya el juny passat. I, ara, del col·loqui se n’ha fet un llibre.

“Es tracta de reconèixer la presència d’aquestes persones des d’un punt de vista positiu. Adonar – nos que ens poden enriquir culturalment i socialment”, exposa Àgata Sol, secretària general de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, que ha editat el llibre L’enriquiment de la pèrdua amb el suport de la secretaria per a la Immigració, precisament per demostrar que moltes persones que emigren no ho fan de forma voluntària. A més dels motius polítics, Sol recorda que n’hi ha milers que es veuen obligades a fugir per motius religiosos, per un conflicte bèl·lic, per qüestions de gènere i cada cop més també per motius mediambientals.

La responsable de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat és molt crítica amb les autoritats polítiques de l’Estat, sobretot perquè “tot i haver – hi un marc jurídic, el dret a l’asil està absolutament amenaçat amb les expulsions col·lectives”. Lamenta, per exemple, que el 2006 s’expulsessin 12.000 persones de forma col·lectiva sense tenir en compte els casos individuals. I també el que ella en diu “política de denegació sistemàtica de l’asil”: de les 4.715 sol·licituds resoltes el 2006 només 168 van ser positives. No menys crític és el secretari per a la Immigració, Oriol Amorós, que manté que s’aplica “una visió massa restrictiva de les vies legals d’entrada d’estrangers”, per intentar contrarestar les irregulars. I recorda que no fa gaires anys molts catalans també van haver de ser refugiats, fugint del franquisme, i van trobar terres d’acollida a Mèxic, Veneçuela, Xile i l’Argentina.

L’enriquiment de la pèrdua recull nou casos de refugiats a Catalunya, entre els quals hi ha Monika Zgustova, l’escriptora nascuda a Praga, que parla de “desarrelament”; Pius Alibek, restaurador i traductor originari de l’Iraq, que assegura que “encara que no et mirin amb menyspreu, t’ho penses, perquè estàs hipersensible”, i Nazanín Amirian, escriptora iraniana, que comença parlant de camins complicats cap a la terra promesa i acaba assenyalant que “si bé Ulisses acaba feliçment i retorna a casa amb la il·lusió d’abraçar Penèlope, desenes d’immigrants de la vida real no tornaran a veure sortir el sol i altres desenes es podriran entre reixes”.