Un bon dia de finals del segle XX, una professora d’història rep la visita de dos membres del regne aixanti amb una partitura d’un rèquiem a les mans. Li demanen que en busqui l’origen i això la porta a endinsar – se en l’any 1897, quan a Barcelona s’exhibien membres d’aquesta tribu africana a la ronda Universitat, com si fossin en un zoo. Aquest és l’argument de la història d’amor que acaba de publicar l’antropòleg Jordi Tomàs amb el títol Un cor aixanti.

L’autor va començar a escriure als 12 anys “contes de futbolistes per als nens de la classe”, i dels 8 als 24 va estudiar música fins que la va deixar per la seva nova passió: l’Àfrica, on va viure dos anys, concretament estudiant la identitat ètnica d’un poble del Senegal, els diola.

“Hi va haver un moment en què vaig haver de triar entre la música i l’antropologia i em vaig decantar per la segona. Després enyorava molt la música i vaig escriure aquest llibre per barrejar les dues passions”, explica aquest autor, que passa a engrossir les files dels apassionats per l’Àfrica a la literatura catalana, amb noms com Sánchez Piñol i Alfred Bosch.

L’autor reconeix que no ha retornat a la pràctica de la música, però es pot considerar que ha tingut èxit en el seu propòsit: “He estat molt feliç escrivint això. L’antropòleg ha de ser fidel amb el material que recull, però l’escriptor fa el que li passa pel cap. Escriure ficció és com una alliberació”.

Com sempre que pot, Tomàs ha aprofitat per modificar la visió que tenim dels africans: “Si al segle XIX era colonialisme ara també veiem l’Àfrica distorsionada a través dels mitjans, que en destaquen sobretot la violència”. La història de’n Tomàs. en canvi, és d’amor no només entre una parella sinó “d’amor per la música, la recerca i la imaginació”.

Aquest amor també es reflecteix en el treball que està a punt de publicar a l’Abadia de Montserrat amb el títol El mestre Joan Tomàs i Parés: passió per la cançó popular, un llibre sobre l’avi que es va passar la vida anant pels pobles per recollir tonades.