C oincidint amb les reiterades declaracions del PP sobre el coneixement i l’ús del castellà a Catalunya, amb un falsejament demagògic de la realitat, vaig escoltar per la ràdio el diàleg que l’Antoni Bassas va mantenir amb el fill d’un dels pakistanesos detinguts al Raval de Barcelona en relació amb una suposada preparació d’atemptats. Més enllà del problema del terrorisme, que no em correspon abordar en aquestes línies, voldria significar un aspecte de la conversa. L’home s’expressava en castellà i es feia palès que no entenia el català, ja que en Bassas no l’utilitzava, al contrari del que sol fer quan el seu interlocutor comprèn l’idioma del país malgrat que no el parli. Avançant en la conversa, resultava que el progenitor del detingut vivia a Barcelona des de l’any 1971, mentre que l’entrevistat ho feia des de l’any 1987. Més de 3 dècades l’un, més de dues l’altre. Ni el Raval constitueix un gueto ni val considerar que pare i fill siguin uns marginats, atès que l’un ha treballat legalment fins a jubilar – se i l’altre regenta una pastisseria del barri. Per altra banda, el jove ha d’haver estat escolaritzat en català. O no?

QUÈ ESTÀ PASSANT? Per un cantó, la tergiversació interessada de determinats partits, adduint que el castellà ha de ser “llengua vehicular” a l’escola; per l’altre, la realitat més descoratjadora quant a la llengua i la cultura catalanes. Hem de pensar que els immigrants les menyspreen? I si fos així, per què? Aquests dies m’ha vingut a les mans el número 184 de la revista Nous Horitzons, editada per IVC, on l’historiador Tommaso Nencioni escriu un article sobre la política que va adoptar el PSUC respecte de la integració dels immigrants entre els anys 60 i 80 del segle passat. Una època de forta vinguda de forasters, ensems dels arribats amb anterioritat.

ELS ESFORÇOS D’AQUELL PARTIT per fer que els treballadors nouvinguts compartissin els interessos nacionals de Catalunya, llavors oprimits pel franquisme, es van recolzar en la idea que integrar – se en la societat civil catalana era una via cap a l’adquisició de ciutadania, cap a l’obtenció de drets com a persona. En aquella època es tractava d’aconseguir la llibertat d’acció i d’expressió, l’autonomia, l’acostament a la Comunitat Europea com un avenç social i econòmic. Ara es tractaria de compartir el convenciment que Catalunya ha d’anar endavant amb un finançament just i beneficiós per a tothom, amb el respecte dels seus valors socials i culturals, sense que cap força externa li posi bastons a les rodes. Passats els anys, i fent balanç, es veu clar que l’estratègia del PSUC no va donar resultats esplèndids quant a l’assumpció de l’idioma català, però sí que va servir perquè a la manifestació de l’any 1977 reclamant l’Estatut d’Autonomia s’hi sumessin els immigrants i els seus fills.

AMB TOT, EL MÉS INTERESSANT de l’article de Nencioni rau en l’observació d’una circumstància que persisteix des d’aquell temps, tot i que el sistema democràtic la revesteixi d’un altre color. L’any 1967, Rafael Vidiella fa constar que la cultura catalana no està amenaçada per la immigració sinó per la política franquista. Evidentment, els immigrants es trobaven, i es troben, el que hi ha. La concepció centralista del franquisme, com la pròpia de la democràcia actual, ve imposada des de d’alt, i la gent corrent nouvinguda la respira i se la creu, siguin espanyols, sud – americans, suecs o pakistanesos.

L’EXPERIÈNCIA HISTÒRICA demostra que els immigrants s’integren en la cultura dels país d’acollida quan aquest és sòlid, es fa respectar i és econòmicament fort. Mentre haguem d’empassar – nos les falsedats sobre la discriminació del castellà a Catalunya quan el nàufrag és el català, mentre el nostre desenvolupament cultural i econòmic reculi dia a dia, mentre els immigrants no sentin que arriben a una societat cohesionada i segura dels seus valors, no serà factible la seva integració com a catalans, perquè ningú no s’integra en el buit.