L’últim text de Pau Miró són, de fet, tres peces desiguals unides per un subtil fil conductor. La primera,intensa, esmunyedissa com l’argent viu. La segona, enigmàtica i plena de sorpreses. La tercera, morosa com un riu de plom. La rara poesia que destil·la Miró resplendeix en el microdiàleg, i així en la peça inicial, on un tramat de frases breus, silencis, monosíl·labs plasmen l’ambient d’incertesa i malfiança que envolta un immigrant africà acabat d’arribar, que és rebut al Port Vell amb sabates blanques a canvi d’evacuar el blanc polsim introduït d’estranquis. Això ho veiem, drets o asseguts a terra, al magatzem del teatre, entre les eines i les prestatgeries del taller.

Després d’aquest brillant inici, s’entra en una part de la sala, i a escena es representa una segona tongada on reapareix l’immigrant que parla una llengua africana, entreteixint una relació amb una noia basada en la dutxa i la ingestió de flams. Amedé Nwatchok du a terme una interpretació natural que posa de relleu el treball fresc de Laia Martí, una ingènua mantis religiosa que acabarà autodevorant – se després d’un vertiginós viatge al cor del bosc, on la terra és una tomba immensa aguaitada per una òliba blanca. Quan les misterioses circumstàncies han creat l’atmosfera adient per mantenir atrapat el públic, es fa una innecessària pausa que trenca el ritme. La tercera part trasllada l’acció a l’habitació d’un hotel de Singapur, on han acudit el pare i la millor amiga de la noia, que ara jeu feta cendra en una urna funerària a punt per ser escampada. Malgrat el bon treball de Ferran Rañé i el doblet de Laia Martí, l’espectacle s’escora afeixugat pel continuat trasllat del públic, sense motivació dramatúrgica. Llàstima perquè l’obra pot guanyar feta seguida i en un mateix espai.

*

Singapur, DE PAU MIRÓ. SALA BECKETT, 10 DE GENER.