Els humans ja som conscients de que som una sola espècie. Ha costat molts segles i ha calgut avançar molt en el coneixement superant el concepte decimo – nònic de raça i d’altres trapaceries culturals de «tercera regional» per arribar – hi.

Els avenços en el coneixement són possibles gràcies a milers de científics socials que estudien diferents camps i posen en comú tot el seu saber sense perjudicis culturals ni de classe.El nostre jovent afronta la coneixença del món amb una sèrie d’instruments que nosaltres ja hauríem volgut tenir.

Nogensmenys, hi ha una capacitat que cal desenvolupar i no està estretament lligada al coneixement objectiu; es tracta de la capacitat de pensar sobre el que es coneix, i de la capacitat crítica d’actuar davant el pensament a través de l’acció social.

Tot plegat ens porta a ser objectius afirmant que no hi han races i que som una sola espècie, una afirmació que ens condueix a la consciència humana socialitzada i a la no discriminació pel color de la pell, entre d’altres factors físics i ètnics. Quan acceptem la varietat no perdem la nostra singularitat sinó al contrari, vol dir que integrem informació en una perspectiva que és més que mai solidària, de transformació de la nostra vida en la recerca del benestar de tothom.

Tenim molta informació, tenim cada vegada més coneixement i més capacitat d’acció sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre entorn; som eficaços a l’hora d’organitzar i d’aconseguir informació fàcilment. Nogensmenys, tenim tot tipus de problemes amb els equilibris socials i econòmics i encara les guerres, les matances, la fam i les malalties fuetegen a més de la meitat dels Homo sapiens del planeta.

El progrés conscient ha de ser l’instrument de transformació social de la nostra espècie. Es basa en la capacitat d’aprofitar el coneixement objectiu que ens dóna la ciència i d’aplicar – lo tecnològicament i de forma crítica en l’avenç i en el desenvolupament dels humans i del seu entorn.

Es tracta de la humanització per mitjà de la consciència crítica d’espècie; d’aprofitar la nostra capacitat de tornar a dissenyar la nostra conducta una i altra vegada mentre socialitzem els seus beneficis, de manera que la població del món s’equilibri sense que això signifiqui la destrucció dels ecosistemes, sinó la construcció d’una organització social humana que substitueixi l’ordre natural.

No és un problema de les cries, de no saber què fer, és un problema etològic i de disseny d’un cervell com el nostre, preparat per ser conservador. Trencar – lo en un temps de tecnologia i coneixement pot

ser la solució a molts dels tants problemes que la humanització no està resolent correctament.

L’espècie pot estar en perill si no pot entendre el que ella mateixa ha aconseguit, que la selecció natural ja no es l’única que empeny els canvis i les transformacions. La nostra lògica és responsable de moltes coses que ens passen; ara, la lògica ens ha de servir perquè nosaltres siguem els responsables del que fem ja que només amb la responsabilitat controlarem l’hominització i la humanització del sistema Terra.