Per a l’any 2009 està previst que entri en vigor una llei d’acollida de les persones immigrades que inclou diversos eixos. Entre ells, coneixement de l’entorn perquè els nouvinguts sàpiguen a quin país han arribat; formació laboral i legislativa per afavorir la seva inserció en el mercat de treball; cursos de català, que seran voluntaris, evidentment. Sempre aquesta timidesa, aquesta mena de vergonya de voler fer valer la nostra cultura. Si les pròpies institucions dels país no defensen la identitat catalana, ¿com es pot esperar que la gent del carrer ho faci amb convicció?

PARTINT D’AQUESTA EXPOSICIÓ PRÈVIA, seria bo que ens aturéssim a veure què entenem per cultura, un concepte que automàticament ens condueix a parlar de multiculturalisme, d’identitat i d’integració. Una definició de què és cultura podem trobar – la en allò que l’explica com una complexitat que inclou les creences, la moral, els costums, el dret, l’art i el conjunt de capacitats adquirides pels membres d’una societat determinada. Amb tot, també cal remarcar que la cultura no és una realitat estàtica, atès que es va adaptant als canvis de les estructures socials i als avenços tecnològics. En conseqüència, les cultures són fenòmens canviants induïts per l’economia, la tecnologia, la demografia. I serà d’aquesta varietat i d’aquesta adaptació que neixi això que es coneix com a multiculturalisme.

UN MULTICULTURALISME QUE FA REFERÈNCIA a la simultaneïtat de cultures diferents en un mateix territori, i que té com a objectiu òptim la convivència harmoniosa de totes elles. Un ideal que està en funció de variables com ara la bona acollida que la societat receptora atorgui als nouvinguts, és a dir, a les minories; la predisposició d’aquestes minories a la integració o bé a la prevalença dels seus trets específics; la proporció entre majories i minories, ja que el creixement de les minories dóna un pes important a la seva cultura dintre de la cultura majoritària. En aquest punt, no cal esmentar que Catalunya és una gran receptora d’immigrants. S’estableix, doncs, una dinàmica complexa. Per una banda trobem els nouvinguts, encara units emocionalment als seus països d’origen però abocats a acceptar les noves condicions de treball, de formes de vida i de llengua. Per l’altra hi ha els receptors, la major part dels quals reconeixen que si s’acullen immigrants i se’ls dóna feina, legalment o a l’economia submergida (en especial per tenir cura de criatures i persones grans), és perquè se’ls necessita. Una consideració que no priva que se’ls qüestionin determinats trets culturals. Tot plegat configura un cúmul de circumstàncies que es fan presents en la convivència quotidiana.

¿CAL PRETENDRE L’ASSIMILACIÓ DELS IMMIGRANTS o només la integració? Assimilar implica que una persona o un grup adoptin les normes, els valors, la llengua d’una altra societat i abandonin la seva pròpia cultura. Es cerca una uniformitat cultural i lingüística en un procés que requereix temps i que no sempre té èxit. El franquisme, per exemple, no va poder exterminar la identitat catalana. Sortosament, els catalans estem lluny de propòsits d’aquest calibre, i el que ens sembla lícit és la integració. Integració no implica assimilació, però sí que té en compte l’existència de cohesió en l’organització social i en les relacions entre les persones. La integració consisteix, doncs, en un camí d’adaptació dels estrangers als costums, la llengua i el sistema de valors de la societat receptora sense excloure que conservin llurs trets culturals. Això sí, sempre que aquests no col·lideixin amb els de la societat que els acull.

EN AQUEST SENTIT, ¿COM I QUAN ES DEIXA de ser immigrant? És evident que el sistema escolar esdevé fonamental per assolir la igualtat entre els nadius i els forans, de manera que la integració es vagi convertint en un fet tant per als alumnes com per a la seva família. Val a dir que una persona deixa de ser vista i, sobretot, de sentir – se immigrant quan participa en igualtat de drets, sentiments i costums en la societat que l’ha rebut.