PRESÈNCIA · Els jueus recuperen un lloc de culte a la capital federal amb la inauguració de la sinagoga de Rykestrasse, destruïda pels nazis PASSAT I FUTUR · Amb el record encara present de l’Holocaust, la comunitat segueix preocupada per l’avenç de la ultradreta a l’ex – RDA i l’amenaça de l’islamisme radical

La insatisfacció de la comunitat jueva a Alemanya és permanent. Tot i la capacitat dels jueus per posar al mal temps bona cara, l’emergència de l’extrema dreta, sobretot als territoris de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA), i l’amenaça de l’islamisme radical els mantenen preocupats. El Consell Central dels Jueus alemanys, l’organització que fa de pont entre el judaisme, la societat civil alemanya i les autoritats polítiques del país, és el primer d’alçar la veu cada vegada que es publica un nou cas de violència xenòfoba o antisemita. Els atacs contra sinagogues o immigrants no són massius, però són “excessivament freqüents”, recordava recentment la presidenta del Consell, Charlotte Knobloch.

La reobertura de la sinagoga de la Rykestrasse, la més gran d’Alemanya, va suposar la recuperació d’un dels símbols més importants de la comunitat a la capital de la República Federal. La sinagoga, situada a l’emergent barri de Prenzlauer Berg, al Berlín oriental, va ser destruïda pels nazis la fatídica Nit dels Vidres Trencats, el pogrom del 9 de novembre del 1938. La inversió de cinc milions d’euros per part de l’Estat va permetre la celebració del primer sàbat a la sala gran del temple des de feia gairebé setanta anys.

Un mes després de la reobertura de la sinagoga de la Rykestrasse, l’AVUI es va trobar amb Risto K. Tähtinen, un dels dos membres del comitè de la sinagoga més fotografiada de Berlín i probablement la més emblemàtica, la de l’Oranienburgerstrasse. Tähtinen, un finlandès que fa tretze anys que viu a Berlín, ens rep a les portes de la mateixa sinagoga i el primer que ens diu és que “encara és hora que algú els digui quan succeirà amb la seva sinagoga el mateix que amb la de la Rykestrasse”. Tähtinen considera que “el discurs de no restaurar – la per mantenir el record de l’horror de la guerra està molt bé”, però que “els alemanys tenen el deure de reconstruir allò que es van carregar i, si no volen reconstruir – la, que en construeixin una de nova al solar més proper”.

A la conversa s’hi afegeix Samuel Urbanik, economista i promotor d’activitats culturals i interreligioses de la comunitat jueva de Berlín. “Vam fer un projecte anomenat Digues no a l’antisemitisme i els Verds, que sempre s’omplen la boca contra l’antisemitisme, ens van girar l’esquena. És un cas claríssim de doble moral”, assegura. Tähtinen i Urbanik estan en plena campanya preelectoral per a les eleccions de la comunitat previstes pel novembre i consideren que els 12.000 membres que té ara la comunitat (abans de la guerra en tenia més de 270.000) han de fer més per frenar l’antisemitisme.

“Oficialment a Alemanya hi ha simpatia pels jueus. A la pràctica és una altra cosa: hi ha estadístiques que diuen que un de cada tres alemanys s’estimaria més no tenir un jueu per veí”, diu Urbanik. El problema és especialment greu a l’est d’Alemanya, on “els extremistes surten de sota les pedres”. Tähtinen considera que la política familiar i educativa de l’Alemanya de postguerra va cometre el gran error d’explicar l’Holocaust als nens alemanys carregant – los excessivament de culpa. “El que s’hauria de fer és analitzar el perquè de l’Holocaust. A la RDA encara va ser pitjor: no es va confrontar mai la història. Van dir «nosaltres som antifeixistes» i es van oblidar de tot, i ara mira’n les conseqüències”, explica aquest activista jueu, periodista de professió.

Un denominador comú entre els jueus d’Alemanya (oficialment n’hi ha uns 100.000) és el malestar amb què es miren el que consideren una “política d’aparador” per part de les autoritats del país. Samuel Urbanik posa com a exemple el monument construït en memòria dels 6 milions de jueus assassinats durant el nacionalsocialisme. “És un monument dels alemanys per recordar – se dels seus pecats. És un monument d’alemanys per a alemanys”, diu. Per la seva part, Tähtinen afegeix que “a Alemanya continua faltant una declaració on s’expliqui per què la gent no va oposar – se al nazisme. L’Holocaust és únic en la història de la humanitat i els alemanys hauran de carregar amb això 200 o 300 anys més”.