Un camió d’immigrants mexicans entra als EUA. Els cossos es mouen entre ombres, tenen por i gana, però també somnis que potser mai no s’acompliran. Així comença Padre nuestro, el primer film del nord – americà Christopher Zalla, i l’angoixa també s’apodera de l’espectador amb aquest plantejament: ¿ens trobem davant la típica història autocomplaent sobre pobres immigrants i americans dolentíssims, això que ja ens ha explicat tants cops el cinema ianqui més recent? I la sorpresa ve quan veiem que no, que Padre nuestro no és tant un film sobre la immigració com la història d’un fill que busca el seu pare i un pare que necessita l’afecte d’un fill, un dels temes més freqüents del cinema contemporani.

¿Recordeu, per exemple, Keane, de Lodge Kerrigan, que es va estrenar fa poc i explicava la història d’un home a la recerca de la seva filla, que potser mai no va existir? Doncs Padre nuestro ve a ser una cosa així. El títol, en aquest sentit, no és gens gratuït. Es tracta d’una oració que remet directament a la cultura de parla espanyola, però també és un resum perfecte de l’argument de la pel·lícula des del moment en què el fill que busca el pare queda suplantat per un altre que li roba la motxilla i la identitat per tal de sobreviure interpretant el seu paper. Així doncs, un pare per a dos fills. I també un relat que es mou a mig camí entre el document etnogràfic i la faula hiperrealista, que parla de la soledat i el desig de pertinença, encara que també dels fantasmes urbans i els seus destins, amb una empenta narrativa poc habitual. De vegades es fa massa melodramàtica sense necessitat, però tot i així es tracta d’una aposta singular, una nova demostració de la vitalitat del nou cinema nord – americà.

*

Padre nuestro. EUA, 2007. DIR.: CHRISTOPHER ZALLA. INT.: JESÚS OCHOA, AMANDO HERNÁNDEZ, J.A. ESPÍNDOLA.