DENÚNCIA · El ministre Shahid Malik diu que al Parlament falten més representants de minories ètniques COMUNS · Els diputats islàmics es queixen que a la Cambra no hi ha recintes per pregar

Quan a primers de juny, Gordon Brown va nomenar Shahid Malik ministre pel Desenvolupament Internacional, el nou líder dels laboristes era conscient que incorporava per primer cop en la història política britànica un musulmà al gabinet. Si bé es tracta d’un cartera menor, sense salari afegit – però amb un pressupost al voltant dels 6.619 milions d’euros – , era absolutament raonable esperar una mica de gratitud. O, tal vegada, un reconeixement entre la població islàmica que la campanya per integrar “cors i ments” en la seva Gran Bretanya ideal, és un projecte seriós.

En canvi, Malik ha decidit obrir la caixa de Pandora en l’edició d’un dels grans diaris nacionals, The Times: “Si avui només hi ha quatre diputats musulmans [a la Cambra dels Comuns], no vull ni pensar què passarà després de les pròximes eleccions… serà un autèntic malson!”. Malik, des de la seva nova perspectiva com a membre del govern, creu que el Parlament del Regne Unit no està preparat per rebre l’allau de diputats provinents de minories religioses i ètniques, que, irremeiablement s’esdevindrà.

A la Gran Bretanya hi ha 1,6 milions de musulmans, i més d’un 1% es declara hindú. Tanmateix, d’acord amb la Comissió d’Igualtat Racial, que Malik presideix, tots els despatxos d’executius i alts directius classificats de banda A, A – 1 i A – 2 són actualment britànics blancs o d’ascendència europea a tot estirar. En la banda B, comencen a trobar – s’hi persones d’origen asiàtic. En la D, descendint cap avall en la categoria del treball, ve la gent de color negre. Les excepcions són minses.

Poc que s’ho pensava el premier Brown que les paraules del ministre Malik havien de recordar a l’opinió pública una de les acusacions de l’Informe sobre la Islamofòbia redactat l’any 2002: a causa de la falta de representació parlamentària dels britànics musulmans, aquests “pateixen més exclusió social, vulnerabilitat i una cobertura informativa negativa, quan no poc acurada.”

Ara que, tampoc Malik imaginava que hauria de mostrar la seva targeta d’identitat cada cop que sortís a la terrassa gòtica del palau de Westminster. Segons ha relatat, “massa sovint, els oficials de seguretat del Parlament em descobreixen entre les colles de diputats blancs i s’acosten a assegurar – se que no hi he penetrat d’amagat”. El 2001, durant els avalots de Burnley, encara va ser pitjor: davant les càmeres de la premsa va demanar calma a la policia en qualitat de parlamentari. Malik va rebre un cop d’escut que li va trencar la cara.

Tim Field, activista pro drets humans, opina per a l’AVUI que “des que el Parlament del Regne Unit va passar la primera llei de relacions racials [el 1976] i, malgrat les nombroses revisions, el racisme encara preval. Investigacions recents com la duta a terme en el servei nacional de bombers, la fàbrica de Dagenham [de Ford Motors] o la policia metropolitana, evidencien que es tracta d’un racisme institucional”.

“Llenguatge d’altres temps”

En efecte, els altres tres diputats musulmans a la Cambra dels Comuns, també laboristes, han corroborat les crítiques de Malik sobre “actituds i l’ús d’un llenguatge més propi d’altres temps” per part d’alguns parlamentaris, la “constant confusió” dels seus noms, o la manca d’instal·lacions per a la pràctica de les pregàries bàsiques.

Guardeu – vos d’idees preconcebudes, però: curiosament, Sadiq Khan – recentment nomenat intermediari entre el govern i el grup parlamentari del Partit Laborista – , Mohammad Sarwar i Khalid Mahmood tenen en comú amb el ministre Malik alguna cosa més que la fe. Tots quatre han votat contra la investigació sobre la guerra de l’Iraq i a favor que l’administració estableixi un sistema de carnets d’identitat. Així, no és estrany que es queixin de rebre “durs atacs, tant de racistes com d’extremistes islàmics”.