Proposo que el govern espanyol creï un nou ministeri: el ministeri de la Subvenció. La feina és moltíssima, car cal atendre els qui tinguin una criatura, tant si són banquers com immigrants de pastera; els damnificats pel foc; els viatgers perjudicats per la barra de Renfe; els qui han patit els caos de l’aeroport; els qui han aguantat ominoses pagades. I així un llista enorme. Tenia un amic que deia que, si tenim una màquina que fabrica mitjons, i resulta que els mitjons surten amb un forat, hi ha dues solucions: podem desmuntar la màquina, localitzar l’avaria i reparar – la; o podem posar al costat de la màquina una persona que vagi sargint un a un els mitjons. A l’Estat espanyol prefereixen sargir mitjons, perquè reparar la maquina distrauria els polítics de fer política de partit i haurien de començar a gestionar, ai, ecs. Així doncs, cal urgentment aquest ministeri.

Però és que en necessitem un altre, els resignats contribuents d’aquest Estat: cal el ministeri de la Bandera. Pensem que això de la bandera és un afer molt seriós, car ens apartaria del “nacionalismo aldeano” i de l’obsessió identitària. De moment, caldrà un equip de gent preparada per imposar la bandera (dic “la” perquè, com Déu Nostre Senyor, només n’hi ha una) a Euskadi, però després caldrà estendre tan benèfica mesura per tot arreu de l’Estat. Per exemple, als partits de futbol, perquè així no hi hauria asimetries ni perniciosos privilegis insolidaris.

Ara bé, les subvencions i els quilòmetres de bandera els hauríem de pagar els catalans. La bandera, en especial, per fomentar la tradició tèxtil de la “industriosa Cataluña”.