Ho deia, ben carregat de raó, l’Iu Forn en aquestes mateixes planes: “Anglada ho fa d’una manera simplista, xenòfoba, demagògica, racista, ultradretana, però en parla, i això a alguns els dóna confiança”. Es referia a la qüestió espinosa, complexa i generalment opaca de l’emigració, entesa, no només en les seves bondats publicitades (i reals), sinó també en les seves antipàtiques (i negades) maldats. El fet és que, tot i el soroll retòric que vàrem sentir en la campanya electoral, cap partit polític va tenir l’alçada que el debat mereix, i tots es varen moure entre la incomoditat de la correcció política i la comoditat de les mitges paraules. Com que, a més, si s’obre el debat, sempre apareix l’iniciatiu – eco – sostenible de torn llançant l’acusació de xenòfob al primer que es mou a la foto, la qüestió està viciada d’entrada i resulta inútil. Ningú no vol que els comissaris de l’essència democràtica – és curiós que siguin justament els excomunistes els que vagin d’aquest pal – l’excloguin del paradís, i així hem anat veient com es mossegaven la llengua, negaven evidències i, sobretot, no centraven, amb rigor, el nus gordià del problema.

LA LLISTA DE POLÍTICS QUE, AL SEU MOMENT, varen gosar dir alguna cosa no homologada per les Mayol de torn, des del Duran i Lleida, passant per l’Alberto Fernández Díaz i el mateix Xavier Trias, van rebre el maldat epítet i l’excomunió pertinent. I tanmateix, com diria el poeta, la remor persisteix. Primer, perquè l’emigració genera problemes reals, alguns dels quals s’enquisten en les rebotigues dels barris marginals, i creen seriosos conflictes de vida quotidiana. Segona, perquè alguna franja de l’emigració rebuda no és democràtica, tant en el vessant de fonamentalisme islàmic, com en el vessant de la delinqüència organitzada. I tercer, perquè els grans partits que governen les administracions, no són capaços de resoldre adequadament aquests conflictes i, per la via de negar el problema, deixen que es podreixi en cada barri, en cada perifèria, en cada poble on existeix. Són aquesta negació i aquest silenci, aquest buit de solucions, el que omplen, amb eficàcia notable, els discursos populistes sense gaire escrúpols (com ara el del PP de Badalona), o directament els discursos xenòfobs. L’èxit, molt relatiu, però significatiu, de l’Anglada no és, doncs, per mèrits propis, és per demèrit barroer i escandalós dels partits que governen. Allà on uns callen per por, per pudor, per incapacitat o per correcció política, uns altres parlen sense complexos i amb la desmesura pròpia de la intolerància. Talment ha anat passant a cada país on el fenomen feixista ha crescut a costa del problema emigratori, també a Catalunya creix per fallida rotunda dels partits democràtics. Per molt que el pensament únic progre intenti vendre una moto bonista respecte a l’emigració, no podran impedir que la gent ho visqui com un problema, allà on ha esdevingut un problema. I desenganyem – nos. Si els partits de sempre no donen solucions, la gent les cercarà allà on cregui que les ofereixen. Fins i tot en el cau de vells feixistes amb pell de xai.

RECORDO HAVER – HO VISCUT QUAN, FA MOLTS ANYS, a l’inci del fenomen, vaig tenir l’oportunitat de seguir (per TV3) una campanya de Le Pen. Els barris obrers de Marsella, membres il·lustres del cinturó roig dels banlieux francesos, es varen passar en bloc al lepenisme en el moment en què el seu principal problema era el xai que li mataven els veïns a la banyera, o les festes nocturnes del Ramadà, o la inseguretat creixent. Avui, a casa nostra, hi ha llocs on s’han creat guetos islàmics, on existeixen pisos pastera que han denigrat el benestar de gent treballadora a mínims considerables, i on la fesomia de la zona ha canviat fins al punt de sentir – se estranger a casa. Aquesta mateixa gent, que sap que l’emigració és necessària, econòmicament beneficiosa i garantista de l’Estat de dret, no pot, tanmateix, viure amb normalitat la nova quotidianitat. ¿Es tornen feixistes, intolerants, xenòfobs? No. Senzillament prioritzen allò que els amoïna, per damunt de les ideologies. Si no entenem aquest fenomen i no deixem d’amagar la problemàtica, per tal de trobar solucions, els Anglada ens creixeran com bolets. I aleshores, quan això passi, el que ara és només un símptoma serà, definitivament, un problema.

CONTRA EL SILENCI, DONCS, EL DEBAT responsable. Contra el bonisme estúpid, el rigor crític. I contra la intolerància, la lluita contra el yihadisme islàmic, el fonamentalisme religiós i les màfies organitzades. No tot és or el que lluu a l’emigració. Detectar el plom és una necessitat. I aviat serà una urgència.