L’aparició d’un corrent polític amb principis clarament xenofòbics a les darreres eleccions era previsible i gairebé anunciat. Tampoc no es pot dir que sigui res gaire terrible, donat el caràcter gairebé marginal dels vots que ha obtingut, i l’aparent absència de connotacions ideològiques del partit que l’encarna.

Val a dir que la presència d’una fracció xenòfoba a l’escena política catalana és probablement la primera fase d’un fenomen que anirà augmentant, i que ve a omplir un buit en el nostre ventall polític, singularment mancat d’un extrem dret, a diferència del que és habitual en altres països d’Europa.

El caràcter incipient i de moment limitat (geogràficament i en dimensió electoral) de la fracció xenòfoba indica que de moment potser encara és aviat per demanar la seva il·legalització, com ja ha fet algun altre grup polític. L’existència d’una fracció xenòfoba és tan lamentable com inevitable, però això no ha de fer perdre de vista la realitat.

A més de ser una abominació de principi, la postura xenòfoba és abans que res el resultat d’una percepció deficient de la realitat. Fins i tot des de l’autisme conceptual que representen, els xenòfobs haurien d’entendre que els immigrants que rebutgen són essencials per mantenir la prosperitat, i amb ella els beneficis de l’Estat de benestar. A canvi, és just acceptar que gaudeixin dels beneficis d’aquest Estat com a ciutadans de ple dret.

La nova fracció xenòfoba que ha fet irrupció a la política catalana hauria de quedar com un fenomen marginal, com un atavisme a què alguns ciutadans es permeten tenir dret i que hauria d’extingir – se abans que no es converteixi en res més atemoridor.