L’actual UE és una institució esperpèntica i pírrica per als ciutadans europeus, que els grans estats Alemanya, França, Itàlia i Espanya (Anglaterra, abans del Brexit) utilitzen per mercadejar i per vetllar pels seus interessos, descuidant – se no només dels principis fundacionals, sinó del benestar dels ciutadans o d’implicar – se, per dotar – la de les estructures necessàries per fer més efectiva la democratització en l’àmbit econòmic i politicosocial, avui inexistent, ja que s’observa un desinterès preocupant pel que hauria de ser primordial, com donar una solució definitiva a la problemàtica dels homes, dones i nens que fugen de la guerra i de la fam jugant – se la vida en les aigües de la Mediterrània, així com ser més curosos i exigents en l’aplicació veritable dels Drets Humans. Malauradament aquesta no és la UE que tenim, donat que s’ha convertit en un vulgar club d’interessos, on els governants dels països que la formen apliquen, impunement i sense cap control per part de la Unió, polítiques cada cop més feixistes, xenòfobes i antidemocràtiques, cas d’Espanya, d’Hongria, Polònia o Àustria i Txèquia.

Òbviament, la UE i el seu BCE no atrauen ni satisfan els seus ciutadans, car el que convindria promoure és els Estats Units d’Europa, o sigui una Unió Federal Europea, amb un Parlament i un govern elegit democràticament pels seus ciutadans, que enterri definitivament la maleïda troika formada per la Merkel, Macron i la seva marioneta Jean – Claude Juncker. El desgavell actual, podria propiciar canvis que, ben segur, podrien fer – la més eficient que ara, especialment si els que aspiressin a governar – la es presentessin amb un programa de govern que s’ajustés als objectius fundacionals i que haguessin de donar comptes a uns parlamentaris que tinguessin totes les competències pròpies del càrrec, no com ara, que no tenen capacitat ni d’aprovar ni de rebutjar quasi res de res.

Tot un fiasco que s’ha constatat novament, en la darrera cimera que previsiblement havia de resoldre l’altíssim flux migratori provinent –majoritàriament– d’Àfrica. Com era previsible, cada estat es va pronunciar en funció dels seus interessos i els acords de mínims pactats, ni van resoldre el problema, ni encara menys, aplicar polítiques justes i solidàries. La UE no pot seguir per aquest camí; cal que, definitivament, hi hagi un accés més àgil a la justícia europea, unes polítiques socials, de salut, d’educació i retributives que, a més de ser justes i d’avantguarda, siguin universals per a tots els ciutadans europeus. Mai més la UE s’ha d’inhibir i permetre una repressió tan salvatge i antidemocràtica d’un estat, cas d’Espanya, contra Catalunya i els catalans, vulnerant impunement els Drets Humans més bàsics.